Un Erasmus a València, Stéphanie Cadel et la caravane

Els Erasmus, ja se sap, s’emboliquen, s’allarguen, s’estiren i s’entrellacen. Perduts en una ciutat europea qualsevol, els estudiants Erasmus fan collada entre ells, tots parlen l’idioma local vacil·lant i ple de faltes gramaticals, es fan sopars on cadascú intenta guisar amb els ingredients que no té a l’abast allò que s’estila a sa casa. Ignoro si es trobaren en un Erasmus, però els valencians Stéphanie Cadel et la caravane són un grup musical com un pis d’Erasmus, hi ha francesos, belgues, japonesos, salvadorenys i valencians. Com en tota colla d’Erasmus sempre està qui decidix la excursió del cap de setmana que ve. Doncs ací Stéphanie porta els seus companys de viatge dins la caravana, ella duu el volant i ella escull els cassetes, s’hi escolta chanson française.

Fer un disc de chanson française a València? Tot és possible, a Suècia es fan discos de salsa i a Nova York d’afrobeat. No obstant hi ha una cosa que m’ha pertorbat prou escoltant “Chanson du voyage” de França estant. Hi ha en el disc com una voluntat de mistificar un determinat so molt francès allunyant-se de les propostes més rupturistes dins la pròpia chanson que es fa a França actualment. Stéphanie Cadel et la Caravane em fan pensar més als americans Rupa & The April fishes o Pink Martini, en la francesa basada a Barcelona Fufu-Aï, en la catalana francòfona Anna Roig i L’ombre de ton chien o amb els colombians Monsieur Periné que no pas amb artistes francesos coetanis. No és cap cas estrany, per exemple el ska i el rocksteady més purs es fabriquen actualment a la vella Europa lluny de la Jamaica natal. Sense oblidar que per fer bolos a València amb la chanson com a carta de presentació sempre serà més fàcil fent referència als clàssics Gainsbourg  i Henri Salvador que no pas un grup francès desconegut al País Valencià, sense menystenir que hi ha molt fan de Dominique A amagat per eixe món. El públic francòfon sol ser molt primmirat amb les lletres, a voltes en excés, i enfront dels texts de Cadel algun oient faria alguna carassa al escoltar rimes consonants faciletes com “café” i “télé” o “tombe” i “hecatombe” o al veure aparèixer el més que suat vi Beaujolais en una cançó d’amor.  Però fem abstracció d’açò, pensem que és un grup de chanson française destinat a un públic relativament poc francòfon.

“C’est pour toi”, és una versió traduïda al francès del grup de pop espanyol dels vuitanta Paraiso. Lletra preciosa sobre l’adolescència, un puntet kitsch, quasi ja no se’n fan de lletres així. Uns aires tropicals porten el tema, mig cha cha cha,  que em fan pensar en el Gainsbourg més tropicalista, Henri Salvador tant present durant tot el disc apareix ací quan sonen uns compassos de “Le lion est mort ce soir”. Alguns passatges del disc ens recordaran als primers Manel, els que feien un ús molt festiu dels vents, els que van entrar com un vendaval en l’escena folk ja fa sis anys. “It’s never late” és segurament un dels temes més rodons del disc, un poc de guitarra elèctrica i la bateria galopant que falta en les altres cançons, ací ens eixim de la tònica general, com si el canvi idiomàtic els hagués dut a un altre lloc, la caravana sempre està en marxa.

Rítmicament el disc és com un carrer en costera lleugera, d’esplai es va pujant i guanyant intensitat. El punt culminant, que de fet apareix com a bonus track, és la versió dub de “Plantes carnivores”. El que era una cançó pop-folk ukeleliana es transforma en un dub dolç i domèstic. La troballa és de les bones, quan el pop-folk es topa amb la part més obscura dels rimes jamaicans el resultat és sorprenent. Hi ha qui trobarà açò com una boutade final molt Gainsbourg, personalment trobe que ha valgut la pena pujar la costera per trobar-se amb açò.

“Chansons de voyage” és un disc com les darreres pelis de Woody Allen filmades a ciutats europees, unes belles  pel·lícules però que el fons són una postal edulcorada d’un paisatge que només existix en el nostre imaginari, com un puzle harmoniós d’estereotips.

Fotografia de Stella Blasco.