El rock de la dècada passada

Després de tancar un any 2014 convuls, on la música feta en la nostra llengua ha donat dolces benvingudes com les de Novembre Elèctric o Gener, però alhora ens hem hagut d’acomiadar de 10 bandes, moltes d’elles referents per a tota una generació de joves, arranca un any per a reflexionar. És açò dels comiats un motiu de preocupació? Potser sí, o potser no. De qualsevol manera la vida continua, i el cicle vital de la música feta en valencià segueix avant, i amb molt bones propostes.

Este 2015 arranca amb força amb relleus de públic massiu com el fenomen Zoo, que amb Tempestes venen del sud ha conquerit a milers de seguidors; la crescuda brutal d’una banda com Auxili, que fins i tot estarà representant-nos de manera més que merescuda al Viña Rock; o amb la continuïtat de grups dels grans com La Gossa Sorda o Aspencat. Però si alguna cosa m’ompli d’optimisme i alegria és saber que el 2015 també hi haurà rock, i molt. I no ho dic com a tendència en festivals i reproductors casolans, que espere que vaja creixent poc a poc la seua presència, si no perquè enguany és l’any que torna Smoking Souls amb l’esperadíssim Nòmades, Mai Mai presenta el seu primer llarga durada, Inèrcia entra de nou a estudi tres anys després de No és cap simulacre, o Tardor, que arranca la gira Una Ciutat Invisible, on presentarà el que per a mi ha estat el millor disc del 2014.

Un panorama optimista que gaudeix poc a poc d’una industria més consolidada, un públic fidelitzat, produccions i videoclips d’una qualitat altíssima, i sobretot, una gran diversitat de mitjans de comunicació de tot tipus que fan més accessible la nostra música. Però, què passava quan tot açò no estava? M’agradaria fer un exercici de memòria (i en certa manera de justícia) per recordar quins han estat els precedents d’aquesta onada rock que ens espera, que la darrera dècada no varen poder gaudir de les condicions actuals, i que per tant, (alguns d’ells) han quedat en un calaix de la memòria d’uns quants melancòlics com ací un servidor, o d’aquells veïns que seguien estes bandes per allà on tocaven. Vos deixe una selecció de 15 àlbums presentats de manera cronològica, on a més, m’he permès la llicència de destacar els imprescindibles.

 

1. Pinka, De cap (Música Global, 2001)

Valorats altament per la crítica musical catalana, Pinka fou una de les bandes pioneres de principis dels 90 que, malauradament, no ha estat tan reconeguda com altres al País Valencià. Si la situació valenciana estigués normalitzada, les adolescents d’institut portarien les seues carpetes folrades amb fotos de Guillem Bolufer, el seu líder, n’estic ben segur. Escolta’l 

 

2. Aluminosis, Agro Rock (Autoeditat, 2001)

La banda de La Jana de rural core és un dels pares, junt a Bajoqueta Rock, de ‘ruralitzar’ el rock, i en aquest cas, també el punk. Lletres i temàtiques pròpies del món rural mesclades en rock, ska, punk i metall. Que es lleve de davant El senyor dels anells o El padrino, Agro Rock sí que és una trilogia de deveres. Escolta’l

 

3. Sant Gatxo, Quan ja és tard (Pocapela, 2002)

IMPRESCINDIBLE!!! Poc més em queda per a dir d’una de les bandes més importants del País Valencià, que després d’un brutal disc de debut en 1998 va publicar Quan ja és tard i ens va acabar d’enamorar. A l’alçada de bandes contemporànies molt més reconegudes com La Habitación Roja, però que per qüestions de manca de normalització no van poder aconseguir el mateix èxit. Descarrega’l

 

4. Tinc Ladilles, Puzzle ancestral (Autoeditat, 2002)

IMPRESCINDIBLE!!! Ser del sud no ajuda a aconseguir tirar avant un projecte tan interessant com Tinc Ladilles, banda nascuda a mitjans dels ’90 a Xixona que després de dos primers discos plens de temassos com Atrapats en l’atollader (1998) i A ningú que li passe (2000), però castigats per un dels majors handicaps de l’època (la producció maquetera), van aparèixer en 2002 amb un dels millors discs del lustre: Puzzle Ancestral, un treball que hauria d’estar en les prestatgeries de tots els valencians. Escolta’l

 

5. Munlogs, Llum (Blau Produccions, 2002)

Si s’ha d’explicar la situació de menyspreu que han hagut de patir les bandes que van optar per expressar-se en valencià en la seua música en els noranta i a principis dels 2000, Munlogs te l’anècdota perfecta: Es va proclamar guanyador del concurs Circuit Rock de l’IVAJ en 1997 cantant en anglès com a The Beanis. Fins ací tot normal. Però resulta que també s’havien presentat al mateix concurs com a Munlogs, cantant les mateixes cançons en valencià, i no van aconseguir ni tan sols classificar-se. Estrany, no? Escolta’l

 

6. Catximba, Xe quin fum fa… (Autoeditat, 2004)

A diferència de moltes de les bandes nascudes a la Marina Alta, que aconsegueixen catapultar la seua trajectòria arreu del País, Catximba fou un grup ‘del terreno’ que, sobretot, s’ho passava pipa tocant, i això ho transmetien als seus directes, però no va aconseguir anar molt més enllà. Xe quin fum fa… entra en esta llista de discs per ser un treball molt complet. A pesar de ser una banda assolida –es va fundar en 1997­– continuava fent lletres adolescents i de temàtica fumeta, que alhora feien molta gràcia. A més, fou una de les primeres produccions del reputat Mark Dasousa, junt a Jaume Faraig, habitual productor de La Gossa Sorda. Recorde tenir un accident amb la moto mentre xiulava la intro de Prou bé, cançó que obria el disc…hahaha Descarrega-te’l

7. Arròs Caldós, … i a la motxilla somnis i ràbia… (Autoeditat, 2005)

Es tracta també d’una de les bandes veteranes nascudes als noranta, que a pesar de destacar pel seu mestissatge i per l’ús de la dolçaina, tenien una base rockera en les seues cançons. …i a la motilla somnis i ràbia… és només la consolidació d’una banda que a l’ombra de companys de carretera com Obrint Pas, va seguir fidel al seu esperit, i finalment, va trobar el seu camí en l’últim disc, Candela (Mesdemil, 2010), que ja donava pistes del que seria el nou projecte: Candela Roots. Escolta’l

tinc

8. Voltor, Aprenent a volar (Cambra Records, 2005)

Voltor era tralla pura. Un directe contundent i brutal, amb guitarres afinades en drop i un esperit Rage Against The Machine comandat pel seu carismàtic líder Lluís Albert Granell (sí, aquell que va guanyar Eurovisón amb Finlandia. Recordeu?). Fou l’exponent més gran de música hardcore feta en valencià, i a pesar de dissoldre’s –com tants altres– per l’ombra, haurien de ser recordats com uns fuckin’ grans. Escolta’l

 

9. Gàtaca, El show de la foscor (Picap, 2005)

Van aterrar forts en l’escena musical amb un disc debut d’altura, El Show de la foscor, treball que els va fer guanyar el prestigiós Sona 9 al principat de Catalunya. I com que ningú és profeta a la seua terra, varen tornar al País Valencià i es van topar amb la realitat: el mal anomenat circuit de música en valencià no estava preparat per a una banda de nu-metal en la nostra llengua. Una llàstima tractant-se d’un grup amb una qualitat brutal, que ho ha pogut demostrar també en posteriors treballs com Deliris i Vol. 1, i amb uns videoclips molt currats. Mira el videoclip

10. L’espera, L’espera (Autoeditat, 2006)

Fou una banda de metal un poc efímera que aparegué entre les comarques de La Ribera i La Safor allà per 2006. És molt difícil trobar referències d’ells a Internet, però per sort em vaig poder fer amb el seu disc, L’espera, un treball de vuit temes on destaca la col·laboració de Juanvi Ferrando, cantant de la mítica banda Metal Mareny.

 

11. 121 dB, Equilàter (Gor, 2007)

IMPRESCINDIBLE!!! De sobte aplega 121 dB amb el seu disc debut, Equilater, i ens alegra la vida. Fou un abans i un després en la música feta en valencià. Un disc de 12 cançons on és difícil decantar-te per una o per altra. Son tot himnes. He de dir que fou un dels descobriments que ens va brindar el recopilatori de l’Amplifica’t, que arrancava amb Tormenta de gel, i un dels discs que va fer de banda sonora del meu Erasmus. Que no l’has sentit? Estàs tardant! Descarrega-te’l

 

12. Enderrocks, Fills del Xúquer (Autoeditat, 2007)

Han estat pocs els grups de metal en valencià, però els que hem tingut han sigut bons de collons. És el cas de la banda fundada a Riola per Víctor Tomàs (bateria) en 2004, i que amb el seu disc debut Fills del Xúquer ens va donar una lliçó de heavy i de rock, amb temes com Flames, Per No Ofrenar o la balada Mai t’oblidarem. Descarrega-te’l

 

13. Paral·lel 84, Naix (Autoeditat, 2007)

Quin canvi. Després d’un disc debut com De Front (2004), on la banda virava més cap al rock de Sant Gatxo, ningú s’esperava que de sobte el grup donés un gir cap al hardcore propi d’Inadaptats. Però ho van fer. En 2007 van publicar Naix, un treball de 10 cançons on destaquen les col·laboracions de Lluís de Voltor, Pere Joan de La Gossa Sorda, o el mateix Àlex Vendrell d’Inadaptats, en la que possiblement siga la millor cançó del disc: Quan la vida val menys que una bala. Escolta un parell de temes

14. Inòpia, Les 4 estacions de l’arròs (Mesdemil, 2008)

IMPRESCINDIBLE!!! Era una banda que en directe sorprenia. Eren uns bolos foscos, densos i estàtics, però d’una qualitat musical bestial. La publicació en 2005 del seu primer treball, Latent, va evidenciar que teníem al davant una banda amb majúscules. Però el plat fort estava per arribar. En 2008 van tornar amb un disc conceptual que ara per ara és una de les joies de la música feta en valencià. Les 4 estacions de l’arròs és una col·lecció de sensacions i viatges que t’atrapen al moment. Un àlbum que, a més, porta el segell de Vicent Sabater, productor de bandes com Los Piratas, Presuntos Implicados o Seguridad Social. Recomanadíssim! Escolta un parell de cançons

15. El Corredor Polonès, L’embaràs d’Agnieszka (Producciones Malditas, 2010)

IMPRESCINDIBLE!!! I tancant una dècada, o potser obrint-ne un altra, va estar El Corredor Polonès, una banda que ha hagut de lluitar contracorrent intentant fer-se un buit en el panorama musical, i que ho va aconseguir, o almenys a nivell de la crítica i dels amants dels bons discs conceptuals, amb L’embaràs d’Agniezka, un disc que va guanyar el premi a ‘Millor disc de música en valencià’ als Premis Ovidi Montllor de 2010, i que està ple de regals com Cigarrets, Obni Final (Un Rèquiem brutal), o la que per a mi és la millor cançó del disc, Vós Meretriu –amb la seua deliciosa introducció anomenada L’embaràs d’Agniezka–. Escolta’l