Argentina Holanda, Kempes i Johnny Rep

argentina holanda kempes

Ja fa uns anys, el grup indie-pop francès Mickey 3D va publicar una cançó dedicada a l’estrella del club de futbol de la seua ciutat en els anys setanta i vuitanta, Saint-Etienne, l’holandès Johnny Rep. Van publicar el tema en 2004 i encara no parlàvem com ara del futbol modern i el futbol antic, la revista Panenka encara no existia, encara era possible que els equips pobres guanyaren alguna cosa i sobretot Qatar no sabíem situar-lo al mapa. Però ja hi havia en l’ambient una nostàlgia d’aquells anys, setanta i vuitanta, dels futbolistes barbuts i amb bigot, caldo de cultiu per a la cultura pop de la que tant beu una part del indie actual. Mickey 3D entren perfectament dins d’eixos grups que si foren de Barcelona els titllaríem de costumistes, nostàlgics dels futbolistes amb llargues melenes i dels playmobils. Però són també d’eixe pop-rock que es mulla. Ací us deixo el clip oficial, amb imatges d’època del AS Saint-Etienne, equip mític d’aquella època a Europa.

Johnny Rep pertanyia a la gran generació de futbolistes holandesos dels setanta i els vuitanta, una generació que va jugar, i va perdre, dos finals consecutives del Mundial. El Mundial de 1978 disputat a Argentina, va enfrontar a la final els Països Baixos – sense Cruyff – a l’Argentina de l’altre protagonista del post, el Matador Kempes. La final d’aquella copa del món és la famosa final amb Kempes regatejant dins l’àrea i els milers de paperets blancs caient del cel a l’estadi Monumental de River a Buenos Aires. Una final que enfrontava a dos vells coneguts del València CF de la temporada 1976-77, Kempes i Rep. El Mundial del 78, més enllà de ser el primer jugat amb el mític baló Tango i dels paperets volant al vent, es va disputar en una Argentina sota la dictadura de Videla, fosca i cruel etapa, que va utilitzar el futbol com eina propagandística per tapar les tortures, els segrests i per justificar uns gastos injustificables sota una xarxa mafiosa i corrupta (us sona?).

En canvi el règim de Videla no era amic del rock’n’roll, considerat com música subversiva, la qual cosa ha passat amb totes les dictadures del món. A Portugal per exemple el règim de Salazar utilitzava per adormir el poble la triple F (fado, futbol i Fàtima), és a dir, el fado com moviment musical nostre que s’enfrontarà a tot el que vinga de fora, el futbol per distreure les masses i Fàtima com icona catòlica. S’ha de dir que les pobres fadistes com Amalia Rodrigues ben poca culpa tenien de la instrumentalització que se’n feia. Fer rock’n’roll sota el règim de Videla no fou fàcil i el risc d’acabar al talego o amb una bala entre cella i cella era evident. En este documental de Feliu Ventura hi trobareu un punyent testimoni de l’època i la famosa cançó Manuel Santillan (mig ficció-mig realitat) dels Fabulosos Cadillacs en parla. El cas és que malgrat tots els impediments i jugant-se la vida, a finals dels setanta a Argentina existia una escena rock-folk que a sobre, com s’estilava aleshores, flirtejava clarament amb el progressiu. D’eixe moviment progressiu-folk que després derivaria en el rock nacional hi destaquen: La maquina de hacer pajaros, Sui Generis, Vox Dei, Invisible i Seru Giran. Grups que si els escoltem ara ens fan pensar en Pau Riba i el rock laietà de Barcelona, amb els bascos Itoiz i evidentment amb els nostres Pep Laguarda & Tapineria, Palmero i Bustamante, que no deixen de ser coetanis.

Parlem de Laguarda i el carrer Tapineria i açò em permet el tancament de l’article, ho acabarem al Cap-i-Casal. Johnny Rep i Mario Kempes van coincidir només una temporada amb els xotos, la 1976-77. El València no va guanyar res aquell any però el Matador va ser el Pichichi de la lliga. A diferència de l’Argentina, on el 1976 venien d’entrar al túnel de la dictadura militar, aquell any el Paìs Valencià en començava a eixir, desplai, però anàvem eixint. La València agitada per la batalla de banderes i noms va acollir doncs a aquells dos futbolistes de nivell en el que seria la preparació del gran València CF de la Recopa. Si parlem de música, la història del despertar musical d’aquells anys ja la tenim prou escoltada, però posem-hi dates i noms. Al Tall havien publicat el seu primer disc el 1975, el 1976 “Deixeu que rode la roda” i el 1978 publicarien Posa vi, posa vi, posa vi…”. També el 1976 els Pavesos del gran – en tots els sentits de la paraula – Joan Monleon publicaven el seu primer disc “A la nostra gent” i Laguarda&Tapineria publicaven “Brossa d’ahir”. El 78 eixiria “Humitat relativa” de Remigi Palmero. No oblidem al Sifoner que era l’artista popular amb “Jo tinc un mànec de dos pams i mig”. Quina època! El que és interessant de veure és que malgrat els contexts ben diferents, el folk jugava el mateix rol, Mercedes Sosa allà i Al Tall ací, contestataris contra un règim, amb l’ideal hippie darrere. Si repassem gràcies al llibre de JV Frechina “La música en valencià” altres formacions de finals dels setanta que es movien entre el folk, el rock i el progressiu trobem: el primer rock progressiu en valencià de Cotó-en-pèl, Ximo Pere&Cia, Taràntula, Doble Zero i el folk de Cuixa des d’on eixiria Xavier Morant que després va estar a Armas Blancas o La Morgue i que el 2007 publicà velles cançons dels temps de Cuixa.

Coincidiren Rep o Kempes en un casal faller amb els Pavesos? Passejaren pel estret carrer Tapineria? Van escoltar per una d’aquelles al Sifoner o Al Tall a la ràdio, al programa de l’enyorat Toni Mestre a RNE? No ho sabrem mai. Però gràcies a les referències al futbol d’època del grup Mickey 3D hem pogut fer un viatge al 1976-77, època de barbes autèntiques.

En la playlist que adjuntem en este article trobareu alguns dels noms que he anat citant, llàstima que discos com Cambrers de Juli Bustamante o Humitat relativa de Remigi Palmero no estiguen a la gran plataforma Spotify. Temps al temps.

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.