Animals de records

“Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes.” V.A. Estellés.

Tot allò que demà serà una cançó potser algun dia també ho va ser. I ho va ser perquè com a animals de records que som la música és una de les eines més malèvoles i alhora beneïdes de l’univers. Amb només el començament d’una melodia, unes xicotetes notes seguides d’altres podem aconseguir recordar moments, paisatges, persones i fins i tot olors d’un temps perdut en la memòria. I sense saber per què, eixe màgic i universal llenguatge ens pot unir a tots plegats a l’hora que donar-nos mons diferents per a somniar, i recordar.

Hi ha èpoques de l’any en que la melangia s’apodera de mi com la tornada d’una cançó pop, que costa de llevar del cap. Sols pujar al cotxe i encendre la ràdio, o directament escollint la música que vull sentir, em venen infinits moments a la memòria. Son relacions absurdes que encara que en el seu moment no valorava, hui em trauen un somriure ximple. És sonar ‘Flyin free’, (que mira que em semblava de bacales) i voler anar-me’n de festa. Escoltar ‘Llum, foc, destrucció’, ‘Son les fabuloses tortugues ninja’ o ‘Oliver i Benji’ i tornar-me boig. Donar-li al play al ‘Algazara’ de Reincidentes, i cantar des del primer a l’últim tema com si estigués al mateix concert. I flipar amb ‘Wannabe’ de les Spice Girls? Això no m’ho esperava. Per no dir les tortures d’infantesa. A qui no li van fer tocar ‘My heart will go on’ amb la flauta? Amb esta potser ens van turmentar massa, però hui en dia em transporta a un bon temps. Em pregunte si dins de 15 anys fliparem tots al escoltar el gingle de Mercadona.

Tant com infinita és la música, infinits son els records. Em figure que cada any que passe haurem de deixar un buit al nostre cervell per a que entren més experiències, i poc a poc anirem oblidant coses. Però arribarà eixe dia en que torne a sonar una cançó i sense voler, recuperaràs la mateixa sensació, eixe bes, eixa ruptura, eixa festa, eixe parc o eixe moment a ‘La Puça’ (o el bar del poble de qualsevol).

Esta setmana he hagut de fer molts kilòmetres amb el cotxe. Son hores que aprofite per a desenfundar una discografia, un àlbum mític o bé un mastrull d’allò que m’abellix escoltar (selecció de cançons a l’atzar). ‘Jagged a little pill’ d’Alanis Morissette, ‘Black Album’ de Metallica,… Incubus, Bryan Adams, Extremoduro, Cold play, Bon Jovi, Sva-ters,… cada kilòmetre, un record diferent.



I què em dieu de les bandes sonores? Hi ha de millors i de pitjors. De compositors cèlebres com John Williams, d’artesans com Michael Kamen o de més comercials com James Horner, però tots coincideixen en ser una fàbrica de recuperar sensacions d’infantesa (o almenys en el meu cas). És arrancar el motiu principal de ‘Jurassik Parc’ o el final de ‘Hook’ i se’m posa la pell de gallina. O el tema de ‘Willow’ quan arranquen els crèdits inicials. I el de ‘Solo en casa’? Buaaah… m’aborrone. Amb les pel·lícules de Disney també em passa el mateix. Aquell inici dolç de ‘La Bella i la bèstia’ quan comença el narrador a introduir-nos en la historia o el crit que arranca ‘El Rey León’. Bestial.

Cada generació va unida a uns moments musicals distints, al igual que cada família, cada grup d’amics o cada parella d’amants compartirà una banda sonora diferent. Però el que és ben clar és que tots compartim el mateix: la música ens pot fer recordar sensacions dels vells temps, i crear un ambient de present. Els més melancòlics viuen en el passat (musicalment). Ja ho demostren les radio fórmules com Kiss fm, M80, o inclòs Rock Fm, que desenfunden hits d’altres temps a tort i a dret. Els més moderns busquen avançar-se a les tendències explorant noves vessants (més undergrounds, però que al remat acaben essent mainstream). Altres recuperen sons d’antany i els actualitzen. Però tots coincideixen en el mateix: creen moments amb la música, que després recuperaran arran d’imatges mentals i de sensacions.

L’ahir va ser una cançó, el present ho és, i el demà també ho serà. I seguirà el curs de la nostra vida, amb música, amb sons, amb veus i amb memòria. Perquè les coses no canvien tant. Seguim sent animals, uns animals de records.