Un any, dos èxits, dos discos i tres homenots

Alguna vegada he parlat del problema de la falta d’hores. Tantes coses a fer i em queda tant poc temps per fer-les, on diu coses a fer llegiu “discos a escoltar”. En esta darrera columna de 2013 no vull parlar del que ja hem anat parlant quasi setmana a setmana ni de la elecció que farà la redacció dels millors discos. A banda dels grups valencians que hem anat escoltant durant este any, a banda també de les vellanqueries que un escolta perquè li agrada escoltar el que uns altres recuperen de vinils oblidats – bé siga de les Antilles, que d’Àfrica o de Colòmbia – un també ha d’estar al dia del que els conciutadans escolten a casa, al cotxe o corrent. Francesos en este cas. Per allò de tindre un tema de conversa quan parlem de música mentre dinem.

Escric açò i si posés qualsevol ràdio no tardaria en escoltar, Formidable, fort minable, una cançó del raper belga Stromaé. Fa un R’n'B prou eclèctic en francès amb un fort accent de Brussel·les que se li nota molt a les erres. Ràdios comercials, bars lounge i els mitjans que es caracteritzen per posar sempre el dit a la llaga en parlen, i per a bé. Ja li encolomen el fort pes de ser el successor del gran Jacques Brel, millor cantant de Brusel·les fins al moment. Però a banda de la gràcia d’algunes rimes ben trobades o del fet que ací el hiphop passa a les ràdios comercials, servidor no farà cues inacabables per veure al belga en directe.



França és un estat enormement nostàlgic d’un passat que mai tornarà. I d’una gran exigència. És un país on cada dematí escoltarem algú en alguna ràdio demanant que face tot el possible per recuperar la excel·lència passada, la dels milions de 4l rodant pel planeta, la dels versos de Baudelaire, els tours d’Hinault i Anquetil i els gols de Lilian Thuram el 1998. Per això quan Daft Punk van treure el disc Random Access Memories a la primavera de seguida tots vam comprendre que allò seria gros (100 milions d’escoltes per Get Lucky a Spotify), Daft Punk es situava al nivell dels herois de la llista d’abans. I es podia passar per alt un detall tant important com és que Daft Punk fan cançons en anglès. Ha estat el seu any, hem ballat el Get Lucky fins a l’alba, a França i a Vilafranca, hem conduït de nit enmig de camps de cereals amb Get Lucky de fons i ja ens pensàvem que travessàvem planetes de llumetes de colors. Ha estat l’any Daft Punk fins que ha estat l’any Stromaé.

No tindria cap gràcia si esta columna es limités a parlar dels dos grans èxits massmedia a França. 2013 s’acaba ací amb un disc incòmode, el retorn discogràfic de Bertrand Cantat, ex-cantant de la banda de rock mítica dels noranta Noir Désir que es va passar uns quants anys al talego merescudament per homicidi de la seua companya, el 2003. Ara torna amb un grup que es diu Détroit, menys rock que abans, amb la seua preciosa veu de sempre i amb uns texts incòmodes més íntims que mai. Ens trobem incòmodes al trobar-nos entre l’apreci per l’artista que mai ha deixat d’ésser, el rebuig al seu acte i el dret de tota persona a recuperar la seua vida. Difícil fer abstracció de tot açò quan escoltem Détroit. D’escolta més fàcil és “A new day“, un disc fruit del rencontre entre el vell reggaeman Winston McAnuff i l’acordionista francès Fixi. McAnuff és un cantant reggae cada vegada més evolucionat cap al soul. Fixi és l’acordionista de Java, grup 100% recomanable que mescla el hip hop amb la musette i la java, els sons més tradicionals de París que ens remeten a Amélie Poulain per exemple. Ritmes afrobeat, jazz, sempre amb la veu imponent i ressonant de McAnuff. No el trobareu a les grans llistes de cap d’any a excepció de les que mesclen sense remordiments qualsevol tipus de música.

2013 també ha estat un any de gent que ens ha deixat. A banda de Lou Reed, voldria de parlar-ne d’altres tres músics que se’n han anat i dels que segurament se n’ha parlat un poc menys. El primer és Bebo Valdés, pianista latin-jazz cubà, pare del també pianista Chucho, i avi de tota una colla de músics. A Bebo segurament el reconeixeu pel magnífic disc de trobada entre ell i el seu univers latin-jazz i la veu flamenca de Diego El Cigala, un disc que estarà gravat al marbre a la llista de la música llatina i el mestissatge musical ben entès. El que també retindrem de la història de Bebo és que va viure exiliat a Suècia durant uns quants decennis, completament oblidat de l’escena musical tocant en bars d’hotels del país nòrdic, ell que havia composat magnífics cha cha chas i mambos als anys cinquanta. I de sobte, als anys 90 ens recordem d’aquell pianista i torna a l’escena, per la porta gran. La història li va donar una darrera oportunitat. 

Tabu Ley àlies Rochereau ens ha deixat este mes de desembre, a Bèlgica, lluny del seu Congo natal. Rochereau va ser als anys seixanta i setanta el rei de la rumba congolesa (el Peret vaja!), sobretot amb l’orquestra African Jazz primer i amb els African Fiesta després. La rumba congolesa és una escena musical apassionant pels que ens va això del groove i les velles cançons que sempre faran moure les cames. Mescla de sons africans, amb una electrificació progressiva amb el pas dels anys i amb una mirada de cara a les Antilles, de cara als mambos i els sons del país de l’amic Bebo Valdés, i una altra de cara al jazz, al funk i a l’afrobeat. Escolteu African Fiesta i busqueu aquelles cançons amb un títol que recorda el castellà per veure’n una mostra. Situem-nos en un Congo que estrenava independència i la cançó que va directament associada a aquells fets és Independance cha cha de l’African Jazz Orquestra i Grand Kallé. Reconforta saber que la història de la cançó del segle XX no només s’explica amb acords de rock’n'roll ni només amb referències a la música anglosaxona!

El darrer personatge que ens ha deixat és Henri Debs, músic i productor de les antilles franceses, de Guadalupe concretament. Durant tota la seua carrera va veure passar pel seu estudi un poc tota la escena, que va passar dels vells ritmes de l’illa, com el belè o la biguine, fins arribar al zouk i el zouk-love. No tot el que trobareu a la xarxa és d’una gran qualitat i els seus millors discos no estan al spotify, però si escolteu este recopilatori Tumbélé hi ha alguna cançó produïda per ell, que us mostraran bé com era el groove d’estes illes de les Antilles fa quaranta anys.

Fotografia de Jorgen Schyberg i Casa de América.

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.