23 setembre 2015
Tot és ara d’Aspencat


Si el precedent disc Essència tenia un so molt elèctric, dur com una plaça de formigó, Tot és ara juga amb la distinta duresa dels ritmes, com si a la plaça de formigó li haguérem posat un poc d’espai verd i una àrea de columpios. El segon tema és “Trenca els miralls”, amb el featuring de la rapera catalana Mai, i ja ens trobem amb el text més afilat del disc, el més carregat de metàfores amb eixa lírica que només el rap permet, “Todas las rosas del rosal van con espinas, siguen todas en la misma tierra seca si nadie la riega”. “Vull brindar” torna amb el reggae més festiu que Aspencat també és capaç de fer, que havia passat de llarg a l’àlbum precedent. Fent repàs de tot el disc al final és l’únic tema en el que s’ix un poquet del discurs polític – i tampoc massa – per explicar-nos una història d’amor. Seguí de La Gossa Sorda fa la col·laboració quasi habitual amb Aspencat en una cançó que no pren molts riscos però segurament serà la més resultona del disc.

Amb “Som moviment” torna la patxanga i per fer-ho Aspencat s’unixen al grup basc més patxanguer del moment, Esne Beltza, que si parlem de receptes per fer ballar la gent en saben prou, ells també van fer el primer reggaeton en èuscar. Entre línies es parla d’algoritmes, equacions i mínims comuns, per un tema que fa al·legoria de la lluita. De la primera escoltada el detector atenció temasso es dispara.
En “Trinxeres en la foscor” ens endinsem en un univers perfectament pop, ben acompanyat amb la veu de Remei. Com en altres passatges del disc les bases són molt orquestrades amb violins, més a prop de l’univers de les bandes sonores que del reggae. Respecte a la cançó precedent el canvi rítmic és abismal, les etiquetes salten pels aires. Després acudix l’instrumental “Interludi”, que no fa més que confirmar-nos el que dèiem de les musicacions orquestrades, esta seria una peça perfecta per fer un bonic muntatge vídeo-fotogràfic amb timelapses de llunes que ixen, sols que es ponen i núvols que caminen. Interludi que no de bades ens servix per introducció al moment àlgid del disc, “Seguim en peu”. Esta cançó continua en una línia entre el so de la casa i unes tonalitats pop com els cors femenins del final. Tema amb una llista inacabable de referents de l’esquerra, des de Miguel Hernandez fins a Guillem Agulló, que per la forma de construir-la pot recordar-nos a “El aguante” de Calle 13, verdaders referents actual si ens referim a la cançó urbana contestatària. Ací torna a haver un bon solo de llaüt, en un dels moments més reeixits del disc al combinar la melodia que s’hi presta i un text que apel·la a un lloc comú on tots els seguidors d’Aspencat ens hi trobarem, i açò és com la llimonà de paperet, sempre funciona. Estem davant la millor cançó del disc, la que li parla de tu a tu a les prèvies “L’herència” o “L’últim segon”. Respirem tranquils, Aspencat is in da house!

Independentment del canvi polític que ha vingut i de la posició que prenga la música “combativa” al respecte, l’oient es troba en Tot és ara davant un flux quasi continu de lèxic de lluita: combat, punys, revolució, ràbia. Potser fins i tot en la més enrabiada de les revolucions hi hauria temps per a l’amor, la ironia, la festa, la desídia, la entelèquia absurda i l’avorriment. Si hi ha un però a donar a Tot és ara és precisament este, dintre de “tot” hi hauria un poc més. Un tot, això sí, que conté els ingredients per ser una bestialitat de directe i un disc ambiciós que és un pas endavant.