Torrent canta contra la censura

quarta tercera segona primera És curiós. La història del festival Cantautors a Torrent, des de la primera edició ara fa set anys fins a l’actual celebrada aquesta darrera nit, gairebé no ha estat mai exempta de boicots, censures institucionals i entrebancs burocràtics encaminats a un intent de bandejar-lo, desgastar-lo, apressar-lo. Res més lluny de la realitat, però. El Cantautors a Torrent segueix dempeus, fermament consolidat i, gràcies a la bona feina dels seus organitzadors, que saben plantar cara com cal davant les actituds que coarten la llibertat d’expressió, aquesta cita anual al bell mig de l’Horta Sud exhibeix múscul com més va més, tot apostant per la revaloració de la cançó, la dignificació de les arrels i el suport incondicional a la llengua i la cultura autòctones.

Enguany el despropòsit era aberrant: el consistori denegava el permís per a la celebració de les Festes Alternatives de Torrent (on s’encabeix el festival de cantautors) bo i al·legant una presumpta massificació d’actes. Per a la Coordinadora de les Festes Alternatives de Torrent, aquesta decisió, juntament amb l’absència d’una proposta d’emplaçaments alternatius, i fins i tot d’algunes declaracions a premsa dels representants de l’Ajuntament local faltant a la veritat dels tràmits, prova que la decisió és de caire “ideològic”.

Entre els continguts d’aquestes Festes Alternatives, hi havia previstes activitats infantils, conferències sobre feminisme, una fira d’entitats i productes artesanals i ecològics, concerts de grups torrentins i de música en valencià o excursions patrimonials en bicicleta per les alqueries de la comarca.

No era en va, doncs, que el concert d’enguany, com ja ha passat en altres edicions precedents, s’iniciara amb la lectura d’un manifest de denúncia amplificat, aquest cop, de manera força il·lustrativa, entre la sintonia d’un No-Do que malauradament s’entesta a no desaparèixer de les nostres consciències. Amb dos mocadors palestins coronant els altaveus, tot un joc de colors i fustes en el vaivé de ventalls que combatien la calor i una plaça de Sant Roc de gom a gom (aquesta va ser una de les nits amb major aforament que es recorda de les darreres edicions), la música va prendre el protagonisme amb una decisió abrandada.

Per a molts era la primera vegada que escoltàvem la proposta del jove Quim Sanç. No hi ha dubte que aquest cantautor sap el que es fa: tècnica vocal polida, reivindicació nacional i social a dojo (en algun tram potser massa acostada al pamflet) i assortiment encertadíssim de gèneres i pals (havaneres, jotes, rumbes…). Les cançons amb què va bastir la seua actuació d’ahir esdevenen, fet i fet, unes credencials majúscules que ens obliguen a no perdre’l de vista.

La nit s’arrodonia, i de quina manera! Sumeu saviesa popular, execució portentosa, sonoritat ancestral, riquesa de matisos. El resultat dóna tàndem, el format per Pep Gimeno “Botifarra” i Miquel Gil. L’espectacle conjunt entre aquests dos animals de la cançó es converteix en una lliçó de tradició i memòria col·lectiva. Raps embarbussats i cants esquinçats, castanyoles encomanadisses i guitarres fregadisses s’entrellaçaven en l’avançada nit de Torrent i posaven la cirereta a un festival que la censura no ha pogut. Sembla que com més s’encaboten alguns a tapar boques, millor es construeix la resposta.