Res del que passa és comparable… a l’estiu

Són vora les nou de la nit i a la ciutat ja és pràcticament de nit. Els trons se senten cada vegada més propers i tots esperem que l’aigua mulle d’una vegada per totes les voreres, els ciments i la poca horta que queda a la perifèria. València necessita pluja. Per renovar-se, per oxigenar-se, per agafar amb força el nou curs. Tanmateix, la calor és sufocant i tot s’apega a la pell d’una manera fastigosa.

No sé qui creu que amb el setembre a València ja s’ha acabat l’estiu. Amb el temps he aprés a preveure l’oratge segons els festivals importants i tot el món sap que al concert del 9 d’Octubre encara anem de mànega curta.

Malgrat la calor, l’estiu s’ha esfumat en quatre calaes. S’acaba l’Estiu de Zoo, banda sonora oficial que ens ha acompanyat de poble en poble mentre recorríem la geografia valenciana. I és que aquesta ha sigut l’estació dels festivals, amb cita obligada cada setmana en una comarca diferent. Sembla ahir quan la inauguràvem en la nit de Sant Joan, entre fogueres i vora mar. Ara, quasi tres mesos després pense que no ens trobem encara, les polseres-entrada s’acumulen a la mà i les parets de casa se’ns cauen al damunt.

Juliol ha passat volant amb tant de viatge a la Marina i el Feslloch ha sigut com tornar al càmping on passem els estius: els mateixos grafitis, la partideta de trivial i el matí a la piscina. Hem anat a la platja amb l’excusa de l’Arenal Sound o de l’Iboga i hem fet miracles per pujar el port de muntanya fins Sorita. L’agost s’ha fet menys calorós passant les nits a l’Horta: les festes de Burjassot, Alfara, Rocafort o Godella ens han deixat records en forma de parades de metro i els peus plens de terra humida. Hem menjat Figatells a Oliva i Pomes a Agres i hem acabat remullant la ressaca del Meruts al Pou Clar.

M’agradaria que cada festival fóra acompanyat d’una visita guiada pel pobles, per conèixer-los millor i així no quedar-se només amb una imatge borrosa i fosca d’ells.

El públic més fidel tal volta s’haurà cansat un poc d’escoltar a La Gossa Sorda, grup que no faltava a cap esdeveniment, i sense saber-ho haurà assistit als últims concerts d’Orxata, qui – sense avisar – agafa un merescut descans i deixa pas, qui sap, si als pròxims fartons.

Com deia, la pluja oxigena, ens renta la cara. Per sort o per desgràcia, it’s (not) raining men, com dirien The Weather Girls, però de segur que amb l’estiu hem tingut prou d’amors i desamors, de tendes de campanyes i de copes compartides. La tardor potser, ens baixe la temperatura. Ens espera un passeig cap a l’hivern carregat de novetats: La Ciutat Invisible de Tardor o el nou treball de Los Chikos del Maíz són només alguns dels noms que nomenarem en els pròxims mesos.

Personalment, torne al setembre amb les piles posades – encara no sé si carregades o no – . I torne amb molta música i lletres que comentar, amb ganes de contar coses. Espere que vosaltres tingueu ganes de llegir-les.

Com sempre, ens veiem pels escenaris!