Provisions de Remigi Palmero

No anem a parlar de cap novetat, perquè ens referim a un disc gravat el 1987. Però hi ha un poc de novetat. Parlem de la reedició i aterratge al món digital de “Provisions” (Xiu Xiu Records) de Remigi Palmero. Al desembre passat els amics de la Casa Calba el posaven en lliure escolta via Spotify i Bandcamp i ara a la primavera ha eixit l’edició física, ben treballada com es pot comprovar en la imatge. Ja podia ser considerat per la rockdelux com un disc joia del rock mediterrani (ja sabeu, la Santíssima Trinitat de Pep Laguarda, Juli Bustamante i el mateix Palmero) i Josep Vicent Frechina en comptava meravelles a “La cançó en valencià”, que fins que no l’hem escoltat en streaming uns quants no l’havíem descobert. Si no estàs a la xarxa no existeixes que diuen. Per tant sensu stricto açò que ve tot seguit no és una ressenya sinó més aviat la percepció més íntima al trobar-me amb un clàssic que vivia amagat dalt de l’andana de casa Remigi.

Es justifica que vint-i-set anys més tard us done la tabarra amb este disc, quan cada setmana hi ha novetats? Sens dubte. A vegades fem afirmacions un poc a la lleugera sobre la música en valencià i passem per alt els vuitanta, com si entre l’Ovidi i Obrint Pas hi hagués hagut una fossa abissal temporal. Doncs no, açò es publicà el 1987 i és una meravelleta.

A Provisions  hi ha mirades de gairó a les Antilles i cap a Amèrica del Sud, de fet hi ha passatges que ens fan pensar en el cha cha cha cubà, suposo que el tropicalismo brasiler i el rock de Carlos Santana també hi van ser per alguna cosa. Hi ha referències al ball, un gran oblidat de la música indie d’ara. Hi ha sonoritats, sobretot dels vents, que ens remeten a les melodies dels vells xous televisius d’aleshores, sense que açò siga un fet negatiu. D’escolta càlida i estival, un disc que de principi a fi té un erotisme regnant, segurament culpa dels acompanyaments en saxòfon.

A “Joc de les claredats” l’entonació del cant mediterrani s’aparella naturalment amb el pop-rock llatí. “A la mateixa cistella” és una glopada d’optimisme. Es prestaria perfectament a un videoclip en un poble de la costa de parets blanques, un mar ben blau, geranis i clavellines als balcons, cunetes amb herba seca, uns jóvens amb samarreta d’imperi es passegen amb mobylettes sense casc entre camps de roselles. Vaja, com un anunci estiuenc d’auto-complaença mediterrània d’una coneguda marca de cervesa, però fet a casa, i a sobre cantat per algú que cuina bé l’arròs a banda. Temasso amb dos esses. La “Cançó dels llavadors” ens salpebra un poc de les descargas salseres de  la Nova York dels setanta  i “Carnestoltes” té uns acompanyaments en vents que no fan pensar que açò es publiqués el 1987 en un cassette.

Des d’ací vull donar les gràcies a La Casa Calba i a Remigi Palmero per haver fet esta reedició que permitix compartir un clàssic – i com sovint passa amb els clàssics, tots en parlen i pocs l’han escoltat – d’un moviment musical, el del rock mediterrani, realment apassionant i improbable.