Propaganda pel Fet: 20 anys de cooperativisme musical

Ja han passat 20 anys que es va fundar el segell discogràfic Propaganda pel fet! (PPF!). Dues dècades de gestió musical de trintxera, en l’alternativa i amb tarannà combatiu. Grups valencians com Obrint Pas, ZOO, Smoking Souls, Auxili, La Raíz, Miquel Gil o el cantautor Feliu Ventura estan sota el tendal del segell català. També grups com Boikot, Sara Hebe, Pirat’s Sound Systema, Massilia Sound System o Xerramequ, entre d’altres. La Tresdeu entrevista als responsables que funcione l’engranatge de PPF! per motiu del 20è aniversari i a tres dies de concert de celebració a Mataró, on hi actuaran La Raíz, Pirat’s Sound Systema, Sara Hebe i Boikot.

Fa vint anys que fundàreu la discogràfica, llavors era 1996. Com va nàixer PPF! i amb quines missions i valors?

Ja en fa 20? Ens descomptem! Les arrels de Propaganda pel fet! les trobem al circuit independent, alternatiu i underground de concerts: concerts sovint de hardcore, sovint combatius, sovint a la xarxa d’okupes, casals i ateneus i sempre, sempre, autogestionats. En aquells concerts, a més d’actuacions en directe, hi havia intercanvi de material autoeditat dels grups (eren K7s!) i material divers d’agitació i propaganda (fanzines, llibres, samarretes, etc). Hi havia una xarxa potent tant d’intercanvi entre diverses distribuïdores com de grups i concerts. Després de participar activament en aquests circuits i de començar a consolidar relacions tant amb grups com amb espais i amb distribuidores diverses, ara fa 20 anys que Propaganda pel fet! va decidir començar a editar material propi.

I on vos localitzàveu?

En aquella època alternàvem com a espais de treball l’Ateneu Popular la Sèquia de Manresa, l’Ateneu Popular de Vallcarca a Barcelona i, finalment, després de passar l’època dels CSOs, ens vam instal·lar a l’epicentre dels moviments socials del Bages: el pis de l’AC Batzac a la Plaça Gispert de Manresa. La idea inicial era acompanyar els grups que ens molaven amb una sèrie d’accions que en aquell moment -no hi havia internet, per exemple- no eren usuals. Cantar en català, tocar hardcore, ska, punk o folk i, a més, viure la música com a eina per transformar la societat, comportava quedar al marge del gran públic. Des de Propaganda pel fet! vam entendre que la nostra tasca d’agitació i el nostre compromís havia de ser trobar els mecanismes per a que els grups poguessin sortir del ‘ghetto’ i que, tant la música com el missatge dels projectes i bandes amb les quals començàvem a treballar, arribessin el més lluny possible.

COOPERA I FES MÚSICA

Com i de quina manera ha canviat la vostra tasca de producció musical des dels 90 fins ara?

En 20 anys han passat moltes coses a tots els nivells. La democratització d’internet ha canviat el món. Cal dir, però, que per nosaltres ha sigut genial: la crisi de la indústria ens ha tocat, però alerta: nosaltres sempre hem estat a la trinxera, amb l’economia de guerrilla, i quan vam començar a editar CDs la “indústria” ja havia començat a recular. No podem entendre la crisi, en termes de vendes de discos, com la poden entendre grans estructures o empreses que es dedicaven a això. Nosaltres féiem tard, com aquell qui diu, i els materials que posàvem en circulació no eren productes de consum massiu, precisament. El món digital és avui cabdal en el difusió musical i, sense oblidar el format físic, a Propaganda pel fet! vam apostar-hi des del primer moment, entenent-ho més com una oportunitat a tots els nivells que no pas com un amenaça. A banda dels canvis que ha comportat l’era digital en la cadena de valor de la música i les noves eines i processos que vénen amb ella, més enllà d’adaptar-nos-hi, pensem que la nostra tasca continua sent la mateixa: acompanyar els grups i, a mesura que anem acumulant experiència i bagatge, implementar aquests coneixements de manera que l’acompanyament sigui més profitós a tots els nivells. D’altra banda, i en termes més generals, com la normalització de l’ús de la llengua després de 20 anys, val a dir que hem millorat com a societat. Alguna cosa devem haver aportat unes i altres per a que això sigui així, però això ja són figues d’un altre paner…

Sou una cooperativa i repartiu els guanys amb els artistes al 50%. Per què considereu important el cooperativisme dins d’un món, com el dels segells discogràfics, sovint denunciat per part dels artistes com injust i explotador?

La Montserrat Roig ja va dir que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. La música, a més, té unes capacitats intrínseques que des del nostre punt de vista són brutals com a eina de transformació. Sense menystenir altres àrees o dimensions, on el cooperativisme també és clau a nivell conceptual, econòmic i relacional; a nivell cultural i específicament musical hem de vetllar perquè la voràgine capitalista no en monopolitzi el valor i redueixi les capacitats transformadores d’allò amb el que treballem en ‘simples’ productes de consum. Sense voler fugir d’estudi, aquesta és potser una dimensió massa analítica: finalment a nosaltres la música ens va canviar la vida i vam entendre que era una de les millors eines per poder transformar un món tan injust com indigne. Unir cultura i música amb experiències cooperativistes és, al nostre entendre, la millor de les apostes revolucionàries en aquest combat.

Quines fortaleses o punts a destacar té el vostre planter d’artistes?

No us sabríem destacar uns trets en comú dels grups que formen part de la casa més enllà de que ens declarem fans de tots ells, en primer lloc… i molt important! Amb totes les bandes, a més, ens uneix un sentiment de pertinença gairebé familiar: a voltes ens enfadem molt, moltíssim… però compartim uns valors i una manera d’entendre la música que és el que finalment fa que treballem plegats i ens enfanguem a mitges en aquesta bogeria. Ho comparteixes, t’hi entens, hi apostes, ho pateixes… o no ho fas. Segurament hi ha altres maneres de treballar la música, tant pel que fa a artistes com pel que fa a estructures discogràfiques o de management i contractació. Després de 20 anys, sí que us podem assegurar que nosaltres no sabem fer-ho d’una altra manera…  

ELS GRUPS VALENCIANS DE PPF!

A banda dels grups catalans, la banda madrilenya Boikot i altres estatals i internacionals, porteu a diverses bandes destacables de l’escena alternativa valenciana (La Raíz, ZOO, Auxili, Feliu Ventura, Smoking…). Què aporten a nivell artístic estos artistes valencians d’entre tota la vostra plantilla de grups?

El sud és també el nostre nord i a nivell artístic el País Valencià és un far des de força temps ençà. Tot allò que hauria de ser de calaix a la relació entre el Principat i el País Valencià però que a nivell polític o social no passa per molts motius, sí que té un reflex clar i meridià a nivell musical. Des de Propaganda pel fet! no ho trobem pas estrany i ja des de l’època dels Obrint Pas que part del nostre imaginari i manera de fer sintonitza a la perfecció amb molts trets característics i definitoris de la manera de fer al País Valencià. No és una comunió total i hi ha qüestions amb les quals xoquem i xocarem, però són moltes les coses que ens uneixen més enllà de la visió típica que al nord generalitza el caràcter del sud. Nosaltres hi sintonitzem molt bé des de fa molts anys i per nosaltres és més que evident que el nostre sud, el País Valencià, és el nostre nord.

Com arribeu a treballar amb un grup com Obrint Pas (OP), una de les bandes de rock més representatives de l’escena musical en català i valenciana?

No hi vam arribar, ens vam trobar. Fa 20 anys, com dèiem, el món underground de la música ‘lternativa -fos per l’estil, fos pel circuit, fos pel contingut polític, fos per l’ús del català… a voltes… per tot plegat-, no era pas tan gran: era underground i alternatiu, efectivament! Obrint Pas eren uns xicons amb una energia brutal, un projecte musical basat en la combinació, única i transgressiva en aquell moment, de la música tradicional, el punk, l’ska i un compromís polític i social claríssim des dels seus orígens: no ho tenien pas fàcil, i el seu circuit aleshores era prou petit. Però el compartíem: trobar-nos no va ser una casualitat, va ser una causalitat. Ens vam enamorar i entendre des del primer moment i hem crescut juntes: pensem que no podríem explicar la trajectòria de Propaganda pel fet! sense Obrint Pas. Després dels anys, dels discos, de les promocions, de les gires arreu del món i de les mil-i-una batalles, estem orgullosos d’haver crescut plegats i que no es pugui escriure una part cabdal de la música contemporània d’aquest país sense remetre’s al llegat de la banda de l’Horta. Volíem que el missatge arribés, i Obrint Pas és un dels millors exemples per entendre que, malgrat que el nostre projecte d’agitació cultural fos tan ambiciós com boig, pagava i paga la pena de tirar endavant.

 

Vàreu viure la gira de comiat d’un grup com OP…

Obrint Pas van estar 20 anys sense parar. Sense parar literalment. El grup, un projecte vital per a tots els seus membres, empalmava gires de vora 100 actuacions arreu del món en una temporada. Disc rere disc. El projecte creixia exponencialment i, amb ell, les exigències. És normal que sigui necessària una aturada, sobretot quan no has parat mai. Allò de «ni un paso atrás, ni para coger impulso» aplicat al peu de la lletra. Va ser genial, alerta, ho vam viure a tope tots i totes… però és normal que arribi el moment de parar màquines. Ho vam entendre perfectament i, des del nostre punt de vista, va ser una decisió totalment encertada en aquell moment.  

LES RELACIONS AMB EL PAÍS VALENCIÀ

Com bé hem dit, la vostra activitat econòmicocultural també la teniu amb el País Valencià. Com ha sigut treballar amb grups valencians en un context sota mandats autonòmics del PP valencià?

El País Valencià ha patit durant molts anys una repressió calculadíssima des de les seves pròpies institucions. Afortunadament el teixit cultural, associatiu i musical ha estat suficientment fort, valerós i intel·ligent com per a funcionar a mode de ‘conselleria de cultura a l’ombra’. Sense aquest teixit i sense la voluntat de ser, l’aparell institucional hagués fet molt més mal i el desastre fora segurament absolut. Hi ha força exemples de censura implícita i explícita durant els darrers 20 anys i els projectes i artistes no s’han pogut desenvolupar amb normalitat: si en general ja costa tirar endavant iniciatives culturals, i especialment musicals, fer front a una repressió calculada per motius polítics implica un compromís, una valentia, una dignitat i una professionalitat que costen de mesurar des del Principat. Només qui ho ha patit n’és conscient. A nosaltres ens toca callar i escoltar, aprendre i tirar un cable, sense paternalismes, sempre que se’ns demani.

 

Recordeu cap situació concreta de dificultat que heu trobat com a discogràfica en territori valencià durant eixos anys?

Les relacions institucionals com a discogràfica sempre ens han costat, perquè venim d’un altre modus operandi i d’un altre circuit. Durant els 20 anys de trajectòria, hem hagut d’aprendre a gestionar-ho i a participar-hi quan els projectes ho han previst com a necessari. Això ho hem fet amb diverses institucions de diversos territoris, amb una excepció: el País Valencià. Les dificultats intrínseques del desenvolupament de la nostra feina les hem pal·liat, al territori valencià, amb la Conselleria de Cultura a l’Ombra.

 

Veieu millores els darrers anys en la gestió cultural per part de les institucions valencianes?

Es fa difícil postular respecte una realitat que no és el nostre dia a dia: hi ha moltes coses que se’ns escapen. Malgrat tot, i atesa la nostra vinculació amb el País Valencià, sí que creiem que el canvi polític era totalment necessari davant l’asfíxia i el tedi grisós que suposaven tants anys de govern i maltracte per part del Partit Popular. El canvi polític ha de comportar aire fresc i, sobretot, la possibilitat de construir un projecte cultural de país que respongui a les necessitats de la gent, per una banda, i que pal·liï les conseqüències de l’arrest i la tortura aplicats a la cultura durant l’etapa anterior, per una altra. No és tasca senzilla i, a més i malauradament, la cristal·lització de les estructures, les praxis i els processos durant l’època del Partit Popular és sòlida doncs ha estat desmesurada i tan intensa com llarga en el temps: la democratització, també de la gestió cultural al País Valencià, és quelcom que no s’aconseguirà en poc temps i és massa d’hora per establir si el país i la societat valenciana són en la vereda que volien quan van votar aquest canvi polític. Desprendre’s de tot aquest passat no és una cosa que s’aconsegueixi tan sols canviant el signe polític: el canvi és condició necessària però no suficient per recuperar la democràcia i en aquest procés particular del País Valencià hi ha molt en joc, en tots els sentits.

 

Quan decidiu donar el pas a la gestió discogràfica de bandes internacionals?

Bé, de fet, més enllà d’acords en la internacionalització de la distribució del nostre catàleg, l’edició de discos del nostre catàleg a altres països com Japó, Alemanya, França… o en edicions o llicències pel territori estatal de grups de fora, no fem gaire acció internacional en el camp discogràfic. On sí que hi ha gestió i acció internacional ingent és en el camp de les actuacions en directe, tant pel que fa a la internacionalització de molts dels nostres grups com pel que fa a la representació i feina de grups de fora a casa nostra. A l’època fundacional teníem força relació i ens emmirallàvem amb experiències discogràfiques similars com Esan Ozenki (Euskal Herria), Gridalo Forte (Itàlia), Alternative Tentacles (EUA) i hi havia ja molta activitat internacional: el circuit alternatiu i underground de concerts comportava acollir grups de l’altra banda del món i, de vegades, anar per Europa a liar-la fort. Aquests vincles s’han anat enfortint durant els anys i s’han creat noves relacions d’anada i tornada, sovint vinculades a moviments polítics i socials. El creixement d’alguns grups també ens ha portat a visitar amb freqüència països més enllà de la vella Europa i conjugar circuits alternatius amb programacions professionals de primer nivell mundial: des dels EUA fins al Japó passant pel Nepal i Rússia, Mèxic, Venezuela, Colòmbia, Uruguai, Argentina, Xile, Cuba, Marroc; Portugal, Irlanda, Anglaterra, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Polònia o les habitualíssimes França, Itàlia i Alemanya. De tot plegat en surten experiències i coneixences que ens han acabat portant a treballar a l’estat amb un bon grapat d’artistes d’arreu del món, principalment d’Europa. Actualment estem treballant per fer més petits els Pirineus i més curts els oceans amb artistes com Sara Hebe (Argentina), Massilia Sound System i Moussu T e lei Jovents (Marselha), Brain Damage (St Etienne), Zenzile (Angers), Boikot (Madrid) o Irie Revoltés (Alemanya). Tots formen part de la família i intentem veure’ns més sovint, com amb la família, però certament costa mantenir l’activitat i la relació…

I LES DONES?

Tant a l’escena musical alternativa, com al vostre planter d’artistes, hi ha poca representitivitat de dones artistes. És un problema estructural de la societat patriarcal i que patim en molts àmbits, no només en la música. De fet, diria que l’única dona que treballa amb vosaltres com a artista és Sara Hebe, què en destaqueu d’esta rapera argentina i per què l’heu escollit per a produir-la?

Es tracta d’un problema estructural de la societat patriarcal, en primer lloc, i del sector musical en concret, en segon terme. Hi ha un dèficit de presència femenina en l’activitat musical popular, en termes generals, i això és degut a qüestions estructurals: «el rock és cosa d’homes», diuen sempre, com tantes altres bajanades. Però també és cert que no hi ha una representativitat femenina justa en el sector perquè, també en aquest sector, s’invisibilitza la presència de les dones. Pensem, a més, que la possibilitat d’exposició pública que permet l’activitat musical fa que haguem de tenir aquest assumpte més en compte que en altres àmbits.

Trobeu que és tasca vostra la de ser paritari en la producció musical?

No estem exempts de la problemàtica estructural i, més enllà de les modes, intentem fer propòsit d’esmena: hem treballat majoritàriament amb homes sobre els escenaris, també amb dones, però certament en menor mesura. La feina que comenteu amb la Sara Hebe respon a un enamorament mutu i a una coincidència de múltiples factors, però principalment… ens encanta, és vitamina i actitud pura! Tenim un grapat d’idees i projectes que ja estem treballant per fer públiques a curt termini i us avancem que, d’acord amb la realitat i ara esperonant en aquest sentit la coincidència, hi haurà més presència femenina.

KOP ES QUEDA SENSE VEU CANTANT

Un moment complicat per a una de les bandes que porteu, KOP, fou l’any 2001, amb la detenció del cantant del grup, JuanRa, per passar informació sobre un líder neonazi a ETA. A banda d’eixa dificultat -que un dels membres del grup estiga empresonat i implicat en temes judicials- la banda hagué de fer concerts sense una de les seues veus i fer front, en certa manera, a l’opinió pública i el judici mediàtic. Amb la perspectiva del temps, com recordeu eixe moment?

El compromís polític i la militància activa han format part consubstancial de la nostra cooperativa, a nivell col·lectiu i personal, i també de molts dels grups amb els que hem treballat i treballem. No podem valorar les conseqüències d’aquesta militància com una dificultat, sinó com part del motor que ens permet avançar personalment i col·lectiva. Hi ha casos, com el de la detenció del JuanRa, que et fan sentir, de veres, l’alè de la fera… però també la calidesa de la solidaritat. Aquella època vam treballar de valent, aquí i a l’estranger, i ens emportem l’exemple de resistència i fermesa, també les mostres de solidaritat que hi van haver arreu d’Europa.

Què pensàreu que passaria amb KOP i com es donà la retornada el 2007?

Mentre el JuanRa era al talego el grup va haver d’aturar la seva activitat regular, però malgrat tot es van fer gires solidàries a Europa, festivals solidaris multitudinaris a casa nostra i fins i tot vam editar el magnífic disc ‘Nostrat’. D’aquelles accions, n’hi va haver una de bèstia durant un mini-tour a Holanda, quan el JuanRa estava tancat en règim d’aïllament a la presó de màxima seguretat de Vugh. Després de tocar a Utrecht i al mític Vrankrijk d’Amsterdam, un diumenge al matí ens vam plantar una llarga comitiva just enfront de l’entrada, al perímetre de seguretat, i els KOP van oferir un intensíssim directe d’una hora a dalt d’un camió. Érem un parell de centenars d’activistes i va ser un concert molt especial: sabíem que estàvem fent arribar la nostra força al JuanRa, des de l’equip del camió amb els KOP a tota castanya i els crits de tota la gent… joder, va ser un bolo de KOP per a ell, amb missatges constants des de l’escenari. El 9 de gener del 2009, amb el JuanRa ja al carrer i la tornada del grup a l’Apolo, ell mateix va deixar clar que «ens han volgut silenciar amagant-nos en presons immundes, ens han volgut aïllar aplicant-nos tot el pes de la seva repressió… i de què els ha servit? De res, aquí continuem i els hi diem que mai ens rendirem… mai ens rendirem». Malauradament, els episodis de repressió i censura continuen per part de l’Estat espanyol, però tenim clar que la solidaritat és la nostra millor arma, amb iniciatives com l’Hatortxurock o el #NoCallarem per dir-ne només dues d’aquests dies. I no. No ens rendirem.

Quin diríeu que ha estat el moment o moments més difícils per al segell?

Segurament destacaríem l’arribada de les criatures i mantenir la cresta ben alta quan alguns ja ens estem quedant calbs. Són dos processos… irreversibles! Per la resta de coses i els moments difícils, la música sempre té la capacitat de tornar a engrescar-nos i posar-nos les piles!

LIVA CULTURAL I ELS NOUS HORITZONS

De quina manera vos ha afectat i dificultat la tasca musical la darrera pujada de l’IVA a la cultura al 21%?

La pujada de l’IVA va ser un càstig extra del Partit Popular. La música en aquest país pateix de condicions objectives miserables, en termes generals, i d’una apreciació i valoració general comparable a la de ‘producte d’acompanyament’. En un país que arrossega 40 anys de dictadura feixista i gairebé uns altres tants de transacció democràtica, els dèficits culturals són enormes i partim d’un problema estructural de base: hi ha una rasa que separa la creació cultural i musical, i també la seva gestió, de la societat en general. Si, com a societat, no entenem ni apostem per la cultura com un bé comú a l’alçada de l’educació o la sanitat, estem condemnats a aquesta desconnexió, a aquesta rasa. Si a això hi sumem el càstig extra de la pujada de l’IVA cultural, emmascarada en excuses recaptatòries, les conseqüències són nefastes. Més enllà de l’evident caiguda del consum de la cultura en directe a causa de la pujada de l’impost, pensem que el veritable problema ha estat l’aprofundiment d’aquesta rasa. Embolica que fa fort, vaja. És evident que celebrem la rebaixa d’aquest tipus impositiu pels espectacles de les arts escèniques, però el vivim com un aixecament del càstig extra i hem de recordar que hi ha altres sectors de la cultura, com el món audiovisual, als quals no se’ls hi ha aixecat la condemna i continuen tributant el 21%. Que el PVP d’una entrada per un espectacle en directe passi de tenir un 21% a un 10% d’IVA, permetrà tant la proliferació de programació d’activitat com la possibilitat de la gent per aproximar-s’hi a gaudir-ne.

Quines mesures i canvis polítics considereu que s’haurien de prendre per a millorar i capgirar la precarietat en el món discogràfic i musical?

Com a sector, però, continuem patint la desídia calculada de la classe política a l’hora d’apostar per la cultura. En el cas concret de la música, és totalment inconcebible que un país europeu al segle XXI no tingui regulada l’activitat musical ni contempli un estatut propi per a l’ofici de músic: conceptes com els contractes d’intermitència i l’accés, tant a prestacions socials com ajudes específiques pels músics, haurien de ser la pedra angular per una política valenta i decidida en matèria musical. Desafortunadament, la precarització de les classes treballadores de tots els sectors en aquest país i el desmantellament de les conquestes aconseguides després de 150 anys de mobilitzacions generals, no ens fa ser gaire optimistes respecte d’un possible avenç en el sector concret de la música a casa nostra en aquest sentit. La precarietat era un mal endèmic del sector musical i desafortunadament és ja un mal endèmic de la classe treballadora.

Per què i com doneu el pas al sector audiovisual amb Propaganda pel film!?

Doncs com gairebé amb tot el que fem, ens hi vam trobar jugant-jugant. Sempre ens ha interessat la producció audiovisual, més enllà fins i tot del tema ‘videoclips’. Un dels membres de l’equip és cinèfil empedreït i amb 60€ i dos amics més va filmar el curt ‘Interior. Família’. El que era una broma es va escapar de les mans i va caldre una estructura des de la qual moure el treball, que ha girat a dotzenes de festivals internacionals de Cannes a Guanajuato passant per Tetouan, Kiev, Edimburg, Itàlia, Geòrgia, Nova York, Porto, Mont-real, París… i s’ha alçat amb un grapat de premis. Ep! I no té banda sonora, eh? Us avancem que ja estem preparant, en co-producció, la versió en llarg-mtge i serà sonada (Més info a www.films.ppf.cat).etra

Amb la perspectiva que dóna estar 20 anys en actiu, quines fites diríeu que heu aconseguit?

Això és quelcom que potser hauríeu de dir vosaltres, o la gent, o els grups. Segurament d’allò que estem més orgullosos és de continuar al peu del canó amb aquesta aventura després de 20 anys d’enredos, adversitats i gas a fons: continuem defensant una altra manera d’entendre la música… i la música ens ha estat fidel. Ens ha estat fidel i ens ha retornat molt més del que ens pensàvem quan vam encomanar la nostra ànima i «nuestros qué-haceres» a ella al 100%: mires enrere i costa veure el final del principi i no li veus principi al final. Després de 20 anys, intentem no esverar-nos i tractar de meditar una mica més les coses, però la passió ens pot: a la taula de reunions sempre diem que aquesta (o aquella) serà l’última de les bogeries, però mai en tenim prou. Una mena de forat negre ens xucla, i allà que anem. Segurament hem aconseguit una visibilitat pel projecte i els grups que ens ofereixen la seva confiança que no podíem preveure quan vam començar la nostra singladura, i que ens ajuda a empènyer avant. En tot cas, ens emportaríem a una illa deserta, sobretot, a tota la penya amb la que hem fet coses durant aquests 20 anys: aquest, de veres, ha estat i és el gran privilegi… poder compartir tot plegat amb tanta bona gent. Els discos que hem editat, l’Stroika (aquest petit monstre que vam obrir ara farà 7 anys) i la Casa de la Música de Manresa… us les deixem de llegat a les noves generacions si és que no voleu venir amb nosaltres a l’illa!

I quins projectes vos queden pendents a fer o teniu a la nevera?

Un dels socis es va endur la nevera de l’oficina, que estava tó guapa, i ens va dur la de casa seva: ‘la que duré és més nova però s’ha trencat la palanca per obrir’. A l’oficina ningú es va queixar: una nevera nova, encara que amb una petita tara, sempre serà benvinguda. El que no ens va dir, el cabrón, és que la nevera que ens duia no tenia congelador!!! Total, que tornem a encarar un altre estiu sense cafè amb gel. Per tant, la primera victòria serà aconseguir nova nevera amb congelador. La segona per aquest estiu, serà fer del 21 de juliol una festassa de celebració dels 20 anys de Propaganda pel fet! on no hi falti ningú: ens veiem a Mataró per liar-la ben grossa amb La Raíz, Boikot, Sara Hebe i Pirat’s entre altres… tota la info a festival.ppf.cat. I de cara a la tardor… alerta perquè venen moltes corbes. I farà baixada. I serà sonat. València, que mai ha deixat de ser el nostre nord, tornarà a brillar com fa 20 anys!