Material radiactiu

Els MOX és l’acrònim utilitzat per a designar mescla d’òxids, que són combustible nuclear. En valencià l’acrònim permet jugar amb la paraula homòfona, mocs. No és cap detall a deixar passar per alt, este joc de mots denota un aire post-industrial rural que és precisament el que ens presenten a Palofonies, el segon disc autoeditat dels puçolencs.

De propostes que han mesclat els sons tradicionals valencians de l’Horta amb altres sons d’origens diversos i variats n’hi ha hagut moltes des d’Al Tall fins ací, però els de Puçol han sabut trobar la recepta, l’equilibri perfecte del tastet del punt de sal. El so de Palofonies sorprèn, tant que a la primera escoltada sense atenció un no ha entès de la missa la meitat. Tenint el so més fidel als ritmes tradicionals – albada, u i dos, garrotins, marineries, marxes mores – esdevenen els més transgressors precisament per ser els més fidels. M’explico. Fins ara, amb algunes excepcions com el Benvinguts al paradís d’Obrint Pas, havíem exportat la dolçaina a sons jamaicans, sense tocar-la forçosament per la de l’u o la del dos, amb uns texts tipus “M’estime molt el meu país“. Canvi de paradigma amb els Mox. L’auto-complaença i la influència antillana desapareixen, ja no critiquem als de sempre perquè s’han de criticar, la dolçaina sona com en un set de setembre, les veus també sonen segons la tonalitat que demana cadascuna de les vares del cant d’estil i tot açò fent un disc de rock, a vegades més post-punk a vegades progressiu, com es fa molt evident en la darrera cançó “Marxamora“. Enmig d’un disc que s’ha d’escoltar de principi a final sense interrupcions, la versió de la versió ella mateixa del Chant des partisans de Zebda no l’he arribat a entendre, arriba sola i aïllada.

Hi ha qui dirà que si Los Planetas van excel·lir en explorar la sonoritat flamenca i el rock, els Mox trasplanten la mateixa idea al folk valencià. No sabem que els ha passat pel cap per fer este disc, suposo que cada membre tindrà els seus pòsters a l’habitació, la que està més clara és que hi ha unes quantes nits d’albaes darrere ells. Un Palifonies algú havia de gosar fer-lo i han estat uns de Puçol. Si fora del seu poble estaria més tou que una carabassa.