Mai serem eterns

Javi-Ivanyez-Hipster-paloJAVI IVÀNYEZ | M’estrene com a col·laborador a la Tres deu en un moment crític (i diguem crític com una vertadera hipèrbole). I és que mentre escric estes primeres línies em trobe en un moment en que molts dels amants del rock, o més bé, els mitòmans del rock destaquen com a un dels anys més emmarcables. Estic escrivint un article que per a mi és especial. I no perquè és el meu primer article d’opinió a la revista, si no perquè serà el meu darrer article escrit a l’edat de 27 anys. Qualsevol persona dirà: ‘i què? Cada any faràs les últimes coses en una edat a la que mai tornaràs.’ Però és que els 27 no son el mateix. El dia que els compleixes, i repeteix, sempre que sigues un freak del rock, penses: ‘Déu meu, estic en l’edat del Club del 27’, una edat que es va emportar per davant, i per diferents circumstàncies, a mítics de la música com Kurt Cobain, Jim Morrison, Jimmy Hendrix, Janis Joplin o Brian Jones, o més recentment la polèmica i mediàtica Amy Winehouse (encara que de polèmics no se’n lliurava cap). Per un costat te n’adones lo realment joves que eren quan van morir, i per l’altre, si ets mitòman, tens 27, i a més un grup de rock, penses que si mors amb eixa edat podràs passar a l’eternitat de la música, eixa on romandràs viu per sempre. Vaja estupidesa, no?

Concert suspés a l'Octubre CCC de 121dB i Sant Gatxo. / Xopo WSSiguem realistes, si algun músic de renom del País Valencià tingués la desgràcia de faltar a eixa edat primerenca, no crec que el recordaren molt més enllà del nucli reduït de fans de la nostra música, a més del seu cercle d’amics, veïns i familiars. Bàsicament perquè els valencians no hem gaudit d’un suport institucional i mediàtic suficient per a la música i la cultura en general. Jesús Rovira (Lax’n’busto) em va dir un dia que tot açò era normal, perquè mentre “nosaltres tenim història, els yankis tenen rock’n’roll”, i com que el rock’n’roll és la seua història, és normal que els seus referents acaben essent immortals. El que no és normal, i torne a allò del suport institucional, és que al País Valencià hi haja un munt de propostes de rock, punk, pop i tot tipus d’estils que potser a Amèrica del nord, o directament a l’Estat espanyol serien d’allò més mainstream, però que ací passen sense pena ni glòria.

Tots els amants de la música valenciana recordarem el 2013 pels comiats de grups referents . De fet, si fiques al Google les paraules clau: ‘comiat’, ‘música’, ‘valencià’ t’apareixen articles sobre Obrint Pas i sobre Al Tall però, i què passa amb grups com 121dB? La falta de suport per part dels mass media i les institucions han ningunejat a bandes d’una qualitat tan alta com ells. O què passa amb grups com Sant Gatxo, Malnom, Enderrocks o El Corredor Polonés? Sabeu que encara continuen, no? De fet estos dos últims han publicat nou disc. Què passarà amb Tardor, Smoking Souls o Inèrcia? Qui recorda a Tinc Ladilles i Pinka?

És una llàstima vore com estan morint generacions de bona música al País Valencià per la manca de suport, i pel mateix menfotisme valencià que gaudeix cada vegada que ve Supersubmarina o Iván Ferreiro (cosa que jo també faig), però oblida que el rock de casa és un actiu a valorar, i molt.

Mai tornarem a tindre 27, i potser importa poc. Mai serem com els yankis, però tampoc ho hem pretès. Ni mai serem immortals. Això sí, ara amb 28 anys (o amb 21, 37 o 43) encara estem vius per a cuidar allò que tenim, i allò que ve. Si no ho fem, estarem matant poc a poc un apartat de la nostra cultura important, que la fa ben rica i diversa ; si ho fem, potser algun dia podrem dir que ho hem aconseguit: serem eterns.

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.