La Llista de desembre per Eduardo Guillot

Eduardo Guillot, és periodista especialitzat en cultura i música i col·labora amb una infinitat de mitjans de comunicació. Dirigeix la secció NEO de La Cartelera (distribuïda amb el Levante-EMV cada divendres), i ressenya la producció musical valenciana des de fa anys. 

THE SWEET. “Ballroom Blitz” Encara que al glam hi havia molta morralla, és un dels meus generes musicals favorits. Potser seria més políticament correcte escollir New York Dolls o T.Rex (dos bandes superlatives), però “Ballroom Blitz” sempre m’ha paregut una cançó redona, macarra, per fer gresca, ballar i pensar que no hi ha demà. Ready, Steve? Let’s go!

BRIAN ENO. “By this river” Em posa la pell de gallina, no ho puc evitar. Brian Eno és una de les figures clau de la història del pop, tant com a músic como en la seva vessant de productor, i aquesta senzilla cançó és capaç de despertarme un fum d’emocions. Em va molestar molt que Nanni Moretti la utilitzara para manipular sentimentalment a l’espectador a “La habitación del hijo”, però Alfonso Cuarón li va enmendar la plana ficant-la a “Y tu mamá también”.

MAGAZINE. “Shot by both sides” Algú va dir que era la cançó que convertia el punk en new wave. No ho sé. Potser és veritat. I si no, tant se val. Un tema monumental, d’una de les millors bandes de la seva época, encara que poc recogenuda, tot i tenir a les seues files Howard Devoto (exBuzzcocks), Barry Adamson (que després aniria als Bad Seeds i faría notable carrera en solitari) y John McGeoch, un dels millors guitarristes del post-punk, si no el millor, que acabaria tocant amb Siouxsie & the Banshees.

SIOUXSIE & THE BANSHEES. “Hong Kong Garden” I ja que parlem d’ella… Va ser el seu primer single, molt més asequible que el LP que avançaba (el brutal “The Scream”), i l’enamorament al sentirlo va ser instantani. Siouxsie em semblava poderosa i sexy al mateix temps, i vaig anar comprant els seus singles (i LP’s) religiosament, encara que quan anava a Amsterdam a per ells es reien de mi perque m’agradava. Petarda, li dien. Ja!

THE CLASH. “Lost in the supermarket” Una banda que havia de estar a la llista si o si. De les meues favorites de sempre. Tots els seus classics (i tenen a grapats) podrian estar ací, però esta cançó del “London Calling” sempre em va fascinar per la seua subtileça musical i la seua lletra. I per la guitarra de Mick Jones, sempre perfecta. Pensava, i encara ho penso, que d’una manera o un altra, tots estem perduts al supermercat.



THE STOOGES. “Search & Destroy” El rock and roll era aixó. Perill, electricitat, mala hostia, sexe. Actitud. Iggy Pop en el seu millor moment. He estat a punt de triar “The Passenger” o “Lust for life”, de la seua carrera en solitari, però esta no necessita més explicacions. Una bomba.

THE SAINTS. “Know your product” Vaig quedar abduit per la música gràcies al punk, pero molt aviat em van interessar més aquells grups que eran capaços d’exir del corsé i buscar noves vies. Per aixó els Clash, supose. I per aixó esta meravella del australians The Saints. ¿Punk amb trompetes? És clar que sí. Obra mestra.

PUBLIC ENEMY. “Fight the power” Al punk no vaig arribar pels pels, però al hip hop sí. Mai em vaig posar la gorra ni les cadenes al coll, però la música tenia la mateixa rabia que havia trobat a les guitarres de finals del setanta. De fet, quan vaig entrevistar Joe Strummer (The Clash) fa anys, m’ho va confirmar: El hip hop va ser el nou punk rock. La pel·lícula “Do the right thing” (Spike Lee) va convertir aquesta cançó en un mite. Ho mereixia.

BAUHAUS. “Bela Lugosi is dead” No recorde l’any, però va ser un dels concerts de la meua vida. Arena Auditorium. Bauhaus. Després de estar tota la vida flipant amb les seues cançóns (de clara herencia glam, per cert), vorel’s en directe va ser increible. I clar, “Bela Lugosi is dead” resum la seua trajectoria a la perfecció. Casi deu minuts d’una intensitat aclaparadora.



BILLY BRAGG. “New England” Un altra de pell de gallina. Em resulta molt difícil sentirla sense posarme a punt de plorar. I aixó em pasa amb molt poques cançons. Un estribillo meravellós i una lletra preciosa. Un artista modèlic, que mai ha tingut el reconeiximent que mereixia.

CHARLES TRENET. “La mer”. La vaig coneixer gràcies a la versió de Bobby Darin (“Beyond the sea”), que utilitzaba sempre que punxava per a tancar las sessions. La proba de que una bona melodia está per damunt de qualsevol génere. Evocadora com poques, al menys per mi.

SUICIDE. “Ghost rider” Descobrirla a la adolescència va ser como rebre una bofetada. Era rock and roll, però tambe era un altra cosa. Com la dels Stooges, semblaba una amenaça sonora, un perill inminent. De fet, tot el disc de Suicide ho era. Quan vaig sentir “Born Free”, de M.I.A., vaig pensar que era molt llesta. La meitat de la cançó se l’havien fet els Suicide. Com The Clash (collons, un altra volta) li varem fer la meitat de “Paper planes”.

RAMONES. “Blitzkrieg Bop” Si no pose als Ramones no hi ha llista. I punt. Tota una vida sentint les seues cançons i ratificant-me en que son una de les millors bandes de la historia, sense revisionisme que valga. Inmortals. Pur pop. Només Beatles i Rolling tenen tants hits com ells. I la seua trista història encara dona més valor sentimental al seu repertori.



THE JESUS & MARY CHAIN. “Never understand” Sonic Youth ha sigut una de les bandes de la meua vida, sense dubte, però el soroll el vaig descobrir gràcies als Jesus & Mary Chain. Recorde sentir aquest single i quedar bocabadat, pensar que era un tema pop, clarament, però que tot aixó que tenia per damunt i que l’embrutaba el feia encara més adictiu. Després arrivarien “Head on” i moltes altres, i també Einstürzende Neubauten, Birthday Party i d’altres besties sòniques, però “Never understand” va ser la meua introducció a la distorsió salvatge.

MANO NEGRA. “King Kong Five” La primera vegada que els vaig vore en directe (oblideu la Radio Bemba i els bolos sense anunci previ, parle de la gira de “Patchanka”), vaig pensar que per fi havia vist als Clash (i dale). Energia, grans cançons, compromís, versatilitat sonora… Un altra banda que ho tenia tot. I una carrera, la de Manu Chao, d’una coherencia incontestable. De discos, em quedo amb “Casa Babylon”, però la cançó es “King Kong Five”.