Ken Zazpi simfònic

Tot i que estem acostumats a etiquetar i classificar la música per gèneres, no podem oblidar que una de les bases del fet melòdic és la transversalitat. No debades, ha estat una constant remota això de sumar en una mateixa peça la sonoritat pop i rock amb el tel simfònic d’una orquestra solemne. Una conjunció que permet, en la gran majoria dels casos, reexaminar un grup de trajectòria sòlida tot recreant-se en la majestuositat d’un conjunt instrumental sobri i una riquesa de matisos aclaparadora. D’exemples a casa nostra, en tenim a cabassos. Entre els més recents, podríem esmentar l’inesborrable concert que el passat 29 de setembre de 2012 va col·lapsar les taquilles del Palau de la Música de València. Era la nit en què Pau Alabajos feia inventari d’una dècada de cançons en pro de les llibertats nacional i social. Una seixantena de músics dirigits pel mestre Francesc Gamon va acompanyar el de Torrent en un esdeveniment memorable que a hores d’ara encara no s’ha immortalitzat en cap disc inèdit. Si tibem una mica més la corda, ensopegarem amb altres treballs que presenten bandes de gran calat contemporani en clau simfònica. Els ja mítics Antònia Font compten en la seua discografia amb un Coser i cantar (DiscMedi, 2007) on fan repàs dels temes més remarcables amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica de Bratislava. També els Lax’n'Busto reescriuen els seus èxits a Simfònic (RGB Suports, 2010), experiència amb què els del Vendrell fusionen el seu estil vertiginós amb el tall clàssic de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la vareta de Joan Albert Amargós.

L’última aventura simfònica que ens ha arribat a les oïdes és el disc que ressenyem en aquest article. Ken Zazpi és potser el grup de masses més recognoscible de l’escena autòctona d’Euskal Herria. La banda de Gernika vessa qualitat per tots els seus porus i, el que és més important, ha aconseguit el que al nostre país han fet Obrint Pas, Sopa de Cabra o Manel: crear himnes populars que acaben sedimentant-se en l’imaginari melòdic d’un poble. El repte, en aquesta ocasió, accentua la seua brillant carrera: una proposta simfònica que els embolcalla en una atmosfera de gala i unes articulacions cromàtiques que deixen alguns passatges en el cim del portent. Enregistrat i mesclat durant el mes de setembre, Ken Zazpi & Euskadiko Orkestra Sinfonikoa (Elkar Argiak, 2013) recull vuit versions de cançons ja existents i tres de noves on les partitures del compositor Fernando Velázquez, al capdavant de l’orquestra simfònica d’Euskadi, repiquen gradacions amunt i avall que se superposen a l’esquelet elemental de Ken Zazpi: guitarres, bateria i veu. Velázquez, autor de les bandes sonores de pel·lícules com El Orfanato i Lo Imposible, acaba conferint al resultat final un impuls magnànim (“Hegoak Astindu“) ornat amb seqüències minimalistes (“Itsasoa Gara“) que brollen de l’acoblament de vora un centenar de músics en acció. Una experiència acústica més acotxada i polida, sense cap opció de distorsió, on el sextet de Gernika ret comptes a un camí de vocació melòdica.

Sí que és cert, però, que es podrien haver recuperat més cançons que fins ara han passat desapercebudes per tractar de donar-los una nova volada. Si sumem l’acústic Gelditu Denbora (Gor Diskak, 2005) i el directe Zazpi Urte Zuzenean (Elkar Argiak, 2009), aquest és el tercer recopilatori de la banda en el còmput global discogràfic. I, com en els anteriors àlbums retrospectius, fa la sensació que Ken Zazpi s’aferra a un repertori icònic que funciona però que concedeix massa pes als temes més sacsats durant tots aquests anys (“Zapalduen Olerkia“, “Noizbait“, “Ilargia“…). De vegades, tanmateix, els receptors ni tan sols paren atenció a aquesta qüestió perquè se senten a gust amb unes cançons que, encara que suades, paga la pena reproduir-les tants cops com faça falta. Quan una cançó és bona, res més importa. I els himnes de Ken Zazpi, com els d’Oasis o Coldplay o U2, sempre tindran eixe regust de posteritat infinita.