Entre marees, Batà

El Mediterrani és un mar de marees prou imperceptibles, només el mareògraf del port d’Alacant les capta i les enregistra, res a veure amb els centenars de metres de platja que la marea baixa deixa a l’aire a l’oceà Atlàntic, els nostres periòdics no porten una fulla amb les hores i els coeficients de les marees que els habituats miren per saber quan es pot anar a la platja o a replegar clòtxines. Per tant la marea és un concepte molt oceànic i molt poc mediterrani, però el disc Intermareal de Batà és mediterrani. Potser perquè sense voler-ho és el nostre mar que tenim massa associat, fins i tot quan parlem d’oceans? Com pot ser mediterrània la música o una cançó? Doncs molt fàcil, només amb la manera en què descrivim els dies de pluja, sempre darrere la finestra, com un parèntesi nostàlgic entre dies de bona hora, ja hem perdut totes les esperances d’aparentar ser un escocès o un bretó. “Que tot són dillunsos i sinó plourà”.

Intermareal és doncs un disc que està plenet de simbologia marinera: ports, llunes, barques, ones, la platja i les roques, tempestes i cels de color canviant. Per la musicació pròpia de Batà, guitarra i violí, el so és cru i íntim, molt més que en l’anterior disc “Cançons de butxaca”. Per exemple desapareixen els aires flamencs que hi trobàvem a “Caminem”. Moltes cançons, sobretot les que canta Rebeca com ara “Quatre dies”, prenen uns aires de pop-folk naïf que poden recordar-nos als Amanida Peiot i també als mallorquins Oliva trencada, ja que un ens porta a l’altre. En definitiva un bon disc de folk-pop, amb això sí, algun tema que la mà ens incita a saltar-lo.

Un exemple més de l’activa producció musical de la ciutat d’Alcoi, que a sobre es distinguix per oferir-nos discos en contrapunt al ambient festiu imperant. Serà que els alcoians sempre han anat per davant?