El Pont Flotant: dels inicis a la seua última obra

El Pont Flotant Jo de Major vull ser Fermín JiménezHem tingut l’oportunitat de poder parlar amb els companys de El Pont Flotant, una companyia de teatre valenciana que aquest mes està de gira. Per exemple podreu anar a veure’ls demà a l’Alcúdia, o el 28 a Alcoi. Parlem de la seua creació, els seus inicis i també de l’actualitat.

Conteu com naix “El Pont Flotant”. Quin és el significat del nom? El Pont Flotant naix per necessitat, per afinitat, per inquietud. Era l’any 2000 i encara estàvem estudiant a l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic) de València quan vam decidir formar un grup d’entrenament per poder continuar estudiant i investigant sobre l’art de l’actor fora d’un marc acadèmic. Van ser uns anys molt intensos. A partir del segon any d’entrenament vam incloure una part creativa que, quasi sense adonar-nos-en, es convertiria 10 mesos després en la nostra primera obra de teatre. Es deia What a Wonderful War! i era un treball eminentment gestual i vocal on vam posar en pràctica totes les ferramentes que havíem descobert durant els anys d’estudi a l’escola i al nostre entrenament.

El Pont Flotant Jo de Major vull ser Fermín JiménezEn aquella època d’entrenament, l’Odin Teatret -una companyia danesa dirigida per l’italià Eugenio Barba que, a dia de hui, encara continua treballant i girant els seus espectacles per tot el món després de quasi cinquanta anys- era un dels nostres principals referents sobre la preparació física i vocal de l’actor i el seu compromís amb la seua feina. En el llibre Les illes flotants, Barba utilitzava la imatge d’aquestes illes com illes que de vegades desapareixen, que no es veuen, perquè la mar les cobreix, però que, en determinats moments, tornen a aparèixer. Així és com sentíem el nostre treball d’investigació escènica: com eixa feina que de vegades no es veu, eixes hores invertides en una cosa tan etèria com és el propi teatre, però que al final, quan veus tot el paisatge, te n’adones de què roman, com eixes illes quasi invisibles. I el pont connecta, permet els vincles, els lligams amb les persones i els llocs. La imatge d’un pont flotant entre dues aigües que passa per damunt d’un tros de terra ens resultava molt suggerent.

És cert que baseu les vostres obres en experiències personals, i que utilitzeu els vostres noms reals? A l’any 2006 creem Com a Pedres, el nostre tercer espectacle. Sentíem una profunda necessitat de parlar en primera persona sobre el pas del temps, els records i la memòria. Un dia vam portar a la sala de treball els nostres àlbums de fotografies i vam començar a entrevistar als nostres familiars sobre com érem en el passat. I així, de manera molt intuïtiva, els nostres records i la nostra família es va colar dins d’aquella peça teatral. A partir d’aleshores, a les nostres obres sempre apareixen gran quantitat d’elements autobiogràfics i persona i personatge es confonen contínuament. No ens interessa mostrar la nostra vida a l’escenari, però sí els nostres conflictes, les nostres pors, els nostres desitjos, els nostres defectes o les nostres virtuts, perquè ací és on es reconeix l’espectador. Ací és on el teatre esdevé universal.

Ara esteu de gira amb “Jo de major vull ser Fermín Jiménez”, aquest personatge és real? Fermín Jiménez és un amic nostre, a més de col·laborador de la companyia des de fa uns quants anys. És artista plàstic i, com diem a la funció, és una persona que sap viure molt millor que nosaltres. Sempre està viatjant i tramant coses molt divertides. La seua obra és arriscada i transmet una actitud tremendament lúdica. Com també és molt arriscat intentar comunicar-te amb ell en mig de la funció… però bé, no avançarem més, que si no li llevem sorpresa a l’assumpte.

El Pont Flotant Jo de Major vull ser Fermín JiménezQue es trobarà l’espectador a l’entrar a la sala? Es trobarà amb Àlex i Jesús, dos actors que hui han de fer una funció, és a dir, que han de treballar per a viure, perquè en aquesta societat hem de “guanyar-nos la vida”… (com si la vida no fora nostra…) Es trobaran amb una obra amb molt de sentit de l’humor on aquestes dos persones/personatges reflexionen sobre la necessitat de treballar en una societat plena d’excedents i juguen a imaginar allò que farien en el seu dia lliure, en el seu mes lliure, en el seu any lliure… en la seua vida lliure. Jo de major vull ser Fermín Jiménez és una oda al temps morts, a l’avorriment. És una invitació a gaudir de les coses que realment ens fan feliços.

Vau estar a Xile, quina va ser l’experiència dels espectadors? Heu trobat diferències entre el públic d’ací i el d’allà? El conflicte d’haver de treballar en aquesta societat front a la necessitat de fer el que realment desitges és universal. Una vegada més, parlem del temps, un temps que s’esgota a cada segon. Com el gestionem ens farà més o menys feliços. A Xile hi ha una gran tradició teatral i en els darrers anys han aparegut autors joves que han sigut reconeguts a nivell internacional, com és el cas de Guillermo Calderón, entre d’altres.

L’acollida a Xile va ser per a recordar.

I mentrestant ací pareix que els queda poc als actuals governants valencians. Què proposaríeu vosaltres als pròxims per millorar el sector teatral? El temps passa ràpid i quan més tard reaccionem més difícil serà tornar a reactivar el nostre teixit teatral. La quasi desaparició del circuit teatral del País Valencià, les retallades en les ajudes i el 21% d’IVA han sigut tres colps fortíssims als tres pilars sobre els quals es sustenta el fet teatral: sales, companyies i espectadors. Hem tornat a un amateurisme forçat que no ajuda a la qualitat de les produccions i hi ha molts espectadors que han perdut el costum d’anar al teatre perquè ja no el fan totes les setmanes com abans.

Tenim la sensació de que no podem viure pensant en què tot millorarà amb un canvi de govern. Evidentment, el govern valencià porta massa anys al poder i, òbviament, la dreta no ha sigut mai l’exemple a seguir en el seu tracte a la cultura. Però no hem de confiar que amb només un canvi de govern tot es solucionarà. Com a creadors, hem de continuar defensant unes condicions dignes de treball, tant a nivell econòmic com social; els programadors han de lluitar per poder donar un servei al ciutadà i com a espectadors hem d’exigir una programació constant i de qualitat. No pot ser que desapareguen festivals, sales i companyies i tot continue igual. Hem d’anar al teatre, hem de pagar per a anar al teatre. Hem d’anar al cine, a concerts, a museus… per continuar demostrant als nostres polítics –als que estan i als que vindran- que la cultura és un ben necessari i que s’ha de respectar i cuidar com la sanitat o l’educació.

Que el teatre és deficitari és un discurs massa vell, perquè no parlem d’un producte tangible. La cultura no es pot quantificar ni tractar com altres activitats. Si volem evolucionar com a societat, hem de canviar moltes coses i el tracte que li donem a la cultura ens definirà, perquè la cultura és una manera de comunicar-nos i d’explicar la nostra realitat. I si no som capaços de comunicar-nos, de comprendre’ns els uns als altres i d’entendre la nostra realitat, no podem ser una societat que evoluciona.

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.