30 abril 2014
El poble d’Atupa

Normalment em documente abans d’enfrontar un full en blanc per a parlar sobre qualsevol tema, fins i tot aquells temes que més controle, però hui, intencionadament, no vull fer-ho. Vull escriure des de la ignorància d’un gènere musical que ni domine, ni escolte, però que des de fa molts anys em sorprèn, i molt. Sempre m’havia semblat un art més bé poètic que musical, un joc de paraules ben lligades, ben recitades, amb una respiració dominada i amb un ritme controlat, suportat amb una base rítmica a càrrec d’un punxa discs. Normalment amb un caràcter més bé ‘xulesc’, vacil·lant, i en ocasions, prepotent. Però van aparèixer Rapsodes, si no recorde malament amb ‘It’s my life’, i em van fer pensar, em vaig ficar en el món de les seues paraules i em vaig adonar de tot el que podien amagar a dins. Durant els últims quatre o cinc anys hem anat coincidint amb un bon grapat de grups als escenaris que han anat pluralitzant el gènere (parle, sobretot, en la nostra llengua), i que han aconseguit un munt de seguidors en concerts vibrants i multitudinaris. Al capdavant, ara, trobem a Arrap, Atupa, Frida, responsables de que aquest estil estiga ara mateix tant de moda.

I aquesta preciosa cançó ve acompanyada d’un videoclip que il·lustra de manera perfecta cada paraula, cada frase, cada vers. Tres histories que juguen amb els sentiments, omplint de ràbia i impotència al vore reflectida una situació habitual al nostre país, però que alhora et recarrega de força i de vitalitat per a enfrontar el present, per a construir el futur. Tres generacions ben conjugades que demostren que la unió fa la força, que l’organització és necessària, i que mantenir-nos en peu és un pur requeriment.
Des de la meua humil opinió, i repetís, des de la ignorància del gènere, vull donar la meua sincera enhorabona al grup, Atupa, per haver aconseguit en una sola cançó despertar consciències dormides, per crear reflexions necessàries i sentiments d’unió i optimisme, amb la presència del sempre gran Feliu Ventura, que aporta eixa pausa melòdica i dolça que ens endinsa en un final esperançador. També als realitzadors de la peça audiovisual, per aconseguir amb eixes tres històries contades en blanc i negre reforçar el missatge de la cançó amb delicadesa i amb tints de curtmetratge. I als actors i actrius que s’han ficat en la pell dels individus del poble, el nostre poble, amb una cura especial per a mostrar situacions quotidianes, gens exagerades. Enhorabona a tots per seguir fent poble.