El documental ‘Tomar el escenario’ sobre música i gènere per fi online

Les companyes de la revista Tres deu Laura Albert i Elena Idoate, autores de la columna Fusa Activa sobre música i gènere acaben d’estrenar online el seu documental ‘Tomar el escenario’. La pel·lícula analitza el paper de les dones al panorama de la música alternativa,  i reflexiona sobre les diferents problemàtiques que s’indentifiquen amb la veu de les mateixes dones que participen d’aquest panorama musical. Després d’uns mesos de presentacions, ja podeu gaudir del documental online:



Una reflexió de Laura Albert, coautora, al voltant de l’estrena online
“No som Alien, vivim en el patriarcat xungo. Aquesta gran frase que ens va fer gràcia a tots i totes, la va dir Noe de Core Tres en una de les entrevistes que realitzem. És tan certa com que tots i totes en algun moment de forma inconscient reproduïm aquests rols i actituds contra els que tant vam lluitar. És difícil descontaminar-se d’una cosa tan transversal, i per això per a mi ha estat tan important aquest viatge que vam iniciar fa un parell d’anys, quan em va comentar Elena el projecte que estava fent. A mi de seguida em va encantar, tenia el desig des del blog Fusa Activa de visibilitzar als grups mixtes i als composats per dones, especialment grups locals o propers i crear connexions; i el projecte del documental em va semblar genial, clar. Vaig voler sumar-me i col·laborar en el que fos necessari. Així va ser com poc a poc vaig anar aprenent de totes les entrevistades, i tenint aquesta sensació de ‘no estar sola’. La qüestió de gènere sempre queda a un costat, com a l’ombra i de vegades és dolorós adonar-se de totes les escombraries que ens envolten. De vegades m’he quedat pensant si era jo el problema quan m’han cridat feminazi, per sentir-me malament per comentaris del tipus ‘és igual si no toques bé perquè estàs bona’. És veritat. Potser no tinc tant de sentit de l’humor [ha, ​​ha].

Ah, però tinc més comentaris, bastants, tots del mateix rotllo. ‘La gent va als seus concerts perquè està bona, perquè la música que fa és una merda’, que no dic que no ho fos però vaja, allò altre sobra no? o insinuar que anava vestida de puta, que bé, a quants xics se’ls qüestiona això? I això va ser en el meu primer concert. Estrenant rols!

Però això només és un apunt de que estem ‘trabajando en ello’ perquè a poc a poc la cosa vaja canviant. En els debats dels passes ho hem anat veient. Hi havia gent que em deia que mai s’havia fixat que a la majoria de cartells de festivals, els grups eren gairebé tots formats per homes i que ara començaven a fixar-se, algunes noies compartien experiències tals com haver pensat de forma masclista i després adonar-se que estaven caient en el joc del patriarcat, i és que el més important és adonar-se’n.

I no tancar-se en sentir tot això com un atac personal, per exemple, com li passa a alguns xics; de ser així, alguna cosa passa, i quina millor manera d’iniciar un procés que amb el ‘per què’?. Tots i totes contínuament estem projectant, des dels nostres gestos, les nostres paraules, el que compartim amb els i les altres. Això es trasllada, en el món de la música, en lletres, actituds dalt i baix de l’escenari, en formes de fer, en els videoclips, el que es veu i el que s’amaga, en hipocresies i viceversa.

Em fa por veure com alguns amics són conscients de com ven la corporalització de la dona i l’utilitzen per tenir més visites en els seus videoclips, vendre, obtenir públic, amb lletres titllades de masclistes fins i tot. Ells diuen que el ‘sexe’ ven, però ja no és sexe, és la cultura de la violació, és la dona traduïda en objecte de plaer, és utilitzar – utilitzar-nos com una eina al servei del consumisme-. És veritat, he de ser un ‘drama’, histèrica i neuròtica; una d’aquestes que tot ho mira amb lupa… però m’alegra saber que hi ha molts i moltes més que també ho estan fent, i que lluiten dia a dia per promoure una cultura alternativa, crítica i de respecte cap a tots i totes.

Tomar el escenario m’ha portat a conèixer a moltes persones i projectes diferents, algunes a prop i altres bastant més lluny, com ara les companyes de Perú, Costa Rica, Mèxic, … però properes en un mateix sentiment. Voldria agrair a tantes persones que han col · laborat, han creat debat, han finançat el documental en temps de poc auge econòmic i sabem el que és això [gràcies eternes], han participat, han creat esdeveniments, etc per promoure el documental, ja que això és fonamental perquè el nostre objectiu es vagi acostant. El nostre objectiu és destruir el patriarcat a base de generar crítica social i suport mutu. Prendre l’escenari es tradueix en mil emocions que no podria resumir en un text, per això, us envio una ciber​​-abraçada col·lectiva, per que us sentiu tots i totes incloses, i en especial a la meua companya Elena de la qual tant he après i que tanta confiança i força m’ha donat. Moltes gràcies de tot cor!

tomarelescenario

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.