Desperta ferro d’Arrap

He de reconèixer que em va costar donar el pas i descarregar el nou disc d’Arrap, Desperta Ferro. Per què? Un disc que porta per nom el crit de guerra dels almogàvers, el dels nostres guerrers de quan sembràvem la por al Mediterrani allà a l’edat mitjana, doncs no motiva gens. Em recorda alguns grups d’oi! que es feien masturbacions mentals amb la grandesa del nostre passat de domini de la conca mediterrània, herència de la lectura feta pel romanticisme nacionalista del segle XIX. Un passat en el que els habitants de les illes gregues no baixaven a vora-mar a rebre amb els braços oberts els nostres almogàvers. Personalment penso que per mirar al Mediterrani revoltat d’ara no cal recórrer als almogàvers, a l’analogia marinera i treure la més que repetida – com l’allioli – referència a la Itaca de Kavafis cantada per Llach. Per acabar esta paella russa de referències a sobre tornem a treure a passejar al pobre Joan Baptista Basset, les germanies i els maulets. Recuinat. Però. Però són Arrap.

El rap polític és un estil molt particular respecte a la cançó política que bevia dels folk singers americans i francesos. Ells explicaven una història, un sol relat amb una estructura de plantejament-nus-desenllaç. En canvi el rap, amb la estructura dels texts que té, permet elaborar un text que és un llistat de conceptes, noms, fets, històries i anècdotes, a voltes desordenada i caòtica. Amb eixa gran particularitat que pràcticament només té el rap, en un vers pensaràs que tenen raó en el que diuen, en l’altre t’atacaran en el teu més íntim defecte i pensaràs que eres un miserable i poruc socialdemòcrata i en la tercera protestaràs enèrgicament. Per escoltar Desperta Ferro, si t’ho prens com un míting de Olmos i Antzoki, pots morir en l’intent. És impossible tragar tot açò, integrar-ho, consultar la bibliografia necessària, creure-ho i assentir-ho. De fet si no poses res en dubte tots els postulats corres el risc d’esdevindre un autèntic monstre i no crec que a Arrap els faça especial il·lusió donar concerts a monstres. L’esperit crític és saludable fins i tot escoltant un disc de rap polític. Tant llarga és la llista de dards enverinats que disparen en el disc que ni ells estan obligats a ser coherents (ningú és coherent en esta vida, siguem sincers), contra el fracking en una tema i un poc més tard apareixen com els més chavistes del món. Però. Però són Arrap.

Ser Arrap vol dir que en la intro et faran somriure quan ix la Garrigós clavada en mil fregaos i el de Pollos Planes i en la següent els xurros de l’Emilio José, Guus Hiddink, Ripollès, Monleon, el Virgo de Vicenteta i Paco Telefunken. Seran coents quan cal. El seu compromís polític diu que s’ha de jugar amb el bestiari local. Reinventant Fuster diríem que tota cançó de rap que no siga feta per nosaltres serà feta contra nosaltres.

La cançó “Viurem i vencerem” és l’escapada del Mediterrani fins al mar caribeny de Veneçuela. Ideologies i simpaties polítiques a banda, hi ha un fet evident, el rapejat sobre bases de música llatina sempre és mel de romer. Cançó a quatre veus amb la col·laboració dels veneçolans Muchocumo, ballable i molt però que molt cotxable. “Valengrècia” és per mi la cançó que justifica que Arrap s’hagen construït tot un vaixell per fer l’almogàver, un viatge entre València i Grècia per sobre de la terra cremada per la troica. La base del tema és el bouzouki d’Aspencat, que ací imita un rebetiko grec. Sí, un rap sobre bases de folklore grec, en l’esperit de les remescles dels recomanables Imam Baildi. En l’anterior disc Arrap ja rapejaren sobre una base d’Al Tall i ací sobre unes bases de bouzouki. Per això val la pena escriure quatre ratlles sobre Arrap, perquè es claven a rapejar a sobre de soul, guaracha i dels discos de folk mediterrani de tons pares, sense por, per sobre de tot i de tots. Excepte dels At-versaris que estaran sempre un poc per damunt de la resta (és que són molt grans).