Carmesines: cançons i coses xiques

Comença Març i s’apropa el dia de la dona. Com a única xica que escriu, a aquesta columna de la dreta, sent que he de fer alguna coseta per dedicar a les lectores. Em pose els cascos i decidisc buscar entre la meua música a vore que trobe. Ric a l’adonar-me’n que tots els grups que escolte actualment estan formats per xics, tot són boybands que dic jo. Però, on estan les xiques? Sembla que passen desapercebudes pel meu arxiu musical. Hauré de fer-ne una recerca en profunditat.



Mentre, pense altra idea. Aprofitant que ja li he donat al play, deixe que sone la música. Què en diuen les lletres sobre nosaltres, les valencianes? A primera oïda, apareixen referències femenines a les cançons d’amor. La Camals Mullats de La Gossa Sorda o La Dansa del Vestit de Txarango.

Queda comprovat que la sensibilitat i les expressions excessivament dolces, que sempre havien atribuït a les dones, també són cosa de xics. Admetem-ho, a tots ens agrada que ens diguen “t’estime t’estimo t’estim” o que volen fer-nos “la cullera a mitja nit”. Inclús a mi em trauen un somriure tonto! Tots som uns cursis de vegades.

Tanmateix, em fixe en què moltes lletres no s’adrecen a una dona, sinó que utilitzen el pronom tu. És a dir, reflecteixen relacions d’amor entre un tu i un jo, sense explicitar si la parella és dona i home o ambdós són del mateix sexe. No sé si aquestes estratègies estaran fetes a propòsit o no, però pense que són políticament molt correctes. Com diu Tardor, “Tu i jo som més que dos.”

He de dir que les dones estem molt ben considerades pels nostres músics.

Som guapes, atractives i revolucionàries. Comproveu-ho amb la Rude Girl d’Auxili. “Ellas tienen flow, elles tienen el mando. Así que mando besos pa’ las flores, esas que huelen diferente, las que siempre sueñan con revoluciones, rude girl!”. Supose que aquesta definició com a dones actives políticament és part de l’estil de les cançons. És normal que els lletristes descriguen a les dones segons la seua ideologia o estil de vida. Per això Los Chikos del Maíz diuen “mis groupies leen a Kafka”, per què ells també ho fan. Trobem també l’efecte contrari, la crítica a les “xiques florero”, a “las barbies en huesos”, personalitzada potser en l’Ausonia Guevara dels Orxata.

Les dones en cançons com Cabró que te la fas dels Atupa, són admirades en certa manera, són allò que es vol aconseguir, per això es ressalten els seus encants. “És que et veig i se’m cau la baba, no sé si es notava però si és així disculpa’m perla, la nit d’avui pot ser eterna, aquesta lluna t’enlluerna i tu estàs més radiant que mai.” Ací parlem de seducció. Un estil trobadoresc, amb un sentiment feroç i molt directe, heretat possiblement d’Estellés. Escolteu també Calentúria, dels Rapsodes: “No m’importa si tens panxa, cartutxeres o cul, a mi m’agrada cada pam de tu!”

Escolte ara cançons un poc més dolcetes i entenc que també s’interpreta a la dona com a guia, la persona adulta o la que s’ha marxat. L’home, al menys en les cançons, sempre plora la pèrdua. Així com diu Senior “Quasi m’oblide de tu. I quan em despulles torne a ser lliure: ma que sóc poc sense tu.”

 

Faig un altre repàs, buscant més referències, i trobe que, encara que no es facen directament a dones, el llenguatge utilitzat és prou femení: La història, la terra, la ciutat, la Lluna, la vida… són moltes vegades personalitzades en la persona femenina. “Hoy la luna se queda borracha y callejera” canta La Raíz, encara que no sé si encerte molt amb aquest exemple.



Tanque el reproductor, encara que podria estar parlant d’aquest tema molts articles més. Ric altra vegada i subratlle que, sense les dones i sense els substantius femenins, les cançons no tindrien res a dir. Els músics ens necessiten indiscutiblement. 

Com diu Frida “Seguim creient en les nostres Carmesines”, és clar, sense Carmesina el Tirant no tindria sentit.