Cançons de carretera

Fa només uns dies que Smoking Soul’s tornava a superar expectatives amb el videoclip d’Alacant per interior, l’adaptació rockera de la cançó de Feliu Ventura. Ja sabeu de la meua predilecció per la banda de Pego, però gustos personals a banda, crec que l’adaptació ha sigut tot un encert; no només pel fet de reinventar una cançó per a alguns encara desconeguda d’un dels artistes més estimats de la terreta, sinó per haver sabut triar una estètica adient a la temàtica de la cançó.

El vídeo recupera el motiu del viatge per carretera, un escenari molt americà i rocker. I és que el rock sempre s’ha associat amb aquest paisatge d’itinerari, de bars de motoristes i autopistes desèrtiques, a l’estil de la pel•lícula de Abierto hasta el amanecer o d’alguna cançó dels ACDC. Sense oblidar-se de la Route 66 de Chuck Berry o la famosa California de Phantom Planet.

Per això no és difícil trobar a altres videoclips una escena pareguda, com a Stylo de Gorillaz o a Scar Tissue dels Red Hot Chilli Peppers – només per citar-ne un parell – . A aquesta última, els protagonistes condueixen per un paisatge desolat després del què pareix haver sigut una baralla. La carretera, en aquest cas es presenta com a símbol de solitud i calma després de la tempesta; d’un camí que no saps on acaba.



Si tirem cap a enrere en el fil argumental de les històries, descobrim que aquest motiu del viatge s’ha utilitzat en nombroses ocasions com a metàfora de fugida i d’aventura però també de canvi personal.

Canònicament a les narracions, els herois són sempre viatgers, ja que el moviment implica peripècies i situacions adverses en les que s’ha de demostrar maduresa i astúcia. Durant un viatge es pren consciència d’un mateix i de la realitat que s’hi viu, així doncs el viatge suposa canvi i per tant, evolució.

Quan he vist el vídeo, la primera referència que m’ha vingut al cap (i exemple clau d’aquesta idea) és On the Road. La famosa novel•la de Jack Kerouac sobre la generació Beat narra com un grup de joves decideixen creuar els Estats Units als anys 50, en ple auge idíl•lic de l’American Dream: del consumisme i el capitalisme. Els protagonistes emprenen aquest viatge amb la intenció de fugir d’una societat superficial i descobrir quin és el vertader sentit de la vida.

Aquesta ficció no ens ha de semblar molt llunyana ara mateix. Justament a On the Road s’adreça Nómadas, la cançó del grup folk La M.O.D.A. . Amb aquest títol volen descriure el present dels joves actualment, uns nòmades sense ciutat que es busquen la vida agafant avions i trens, buscant el seu camí sense més remei, a la carretera.

Amb la mateixa temàtica però canviant la carretera pel tren, la protagonista del videoclip d’Abismes (Auxili) n’agafa un per eixir de la city plàstic, deixant enrere cabòries sobre el futur i començant un nou camí.



I com aquest tren que anava a Ontinyent, està El Tren Huracán de La Raíz; el Viatge a Ítaca del Llach i els Camins dels Obrint. La carretera sempre ha sigut un símbol d’evasió i llibertat. Un intent de buscar significat a la vida més enllà del punt de vista rutinari. En definitiva, un intent de conèixer-se a un mateix.

Si sou dels que com jo no conduïu i es dediqueu a mirar per la finestra quan viatgeu, ja sabeu, Feliu – i ara també els Smoking Soul’s – diuen que s’obri el cel allà on comença l’horitzó; que un dia nou implica una nova esperança, tot es qüestió de fixar-s’hi i gaudir del paisatge.