Albert (Kontaminació Akústika): “El voraviu és resistència”

Kontaminació Akústika són onze joves de professions diverses, però d’un mateix poble, Biar (Alt Vinalopó), una localitat xicoteta del sud d’Alacant. Acaben de publicar el segon disc, Voraviu (Suport Produccions, 2016), gravat als WZ Estudi de Borriol (Castelló) amb el productor Sam Ferrer. És la continuació del primer treball Vestits amb paraules noves (2014) i la metàfora del fil, la vida, que cus la roba i permet resistir, encara està present a les seues cançons. El mite grec de Les Moires, la inevitable influència d’un territori amb una forta indústria de tèxtil i el talent d’onze joves han posat fil i agulla al disc. Per això el “voraviu”. La vora resistent d’una tela, l’aguant d’una generació per a què la memòria no s’esborre ni es desfile. Voraviu, un disc fet amb la col·laboració dels seus referents: Joan Marc (La Gossa Sorda) als teclats i Miquel Gironés, Miquel Ramos i Xavi Sarrià (Obrint pas) a la dolçaina i veus. Albert, un dels dos vocalistes, explica a la Tresdeu en quin moment es troba el grup.

 

Cèlia Cerezo.- “Voraviu”, el fil que uneix la vora d’una tela. Continueu amb la metàfora del tèxtil amb el segon disc, per què?

Albert.- A la nostra zona, a l’Alcoià i altres zones d’Alacant hi ha molta indústria textil, de calçats i joguets. Eixa forma de vida i cultura, d’una forma o altra, ho portem tots dins. Amb el títol del primer disc, Vestits amb paraules noves (Autoeditat, 2014), ja vam utilitzar el vocabulari tèxtil. En plantejar el segon treball vam decidir titolar-ho “Voraviu” perquè significava refer eixa roba vella que tenim, reaprofitar-la. Al cap i a la fi, el voraviu és resistència, mantindre l’essència.

CC.- Però teniu familiars que s’hagen dedicat a la indústria?

A.- Casualment no. Més que per relació directa, és per l’ambient i la memòria col·lectiva. Tant les sabates com els joguets formen part del nostre imaginari.

CC.- Heu publicat el disc al juny i el començàreu a gravar al maig, no?

A.- Bé, a l’abril. L’hem enregistrat als WZ Estudi de Borriol, amb Sam Ferrer, però l’únic que no hagué d’anar a Castelló va ser el bateria. Sam va vore el nostre local d’assaig i va dir que seria millor enregistrar la bateria allà, el so a un estudi no seria tan bo com al d’un lloc gran com el nostre local.

CC.- El local és el mateix que heu tingut sempre, el de l’àvia d’un dels integrants del grup?

A.- (Riu) no, eixe local va ser el primer que vam tindre però el vam haver de deixar perquè al final la dona es va fer gran i no podia tindre a 11 sanguangos donant-li per sac tota la vesprada.



CC.- He escoltat a entrevistes que per a finançar la primera maqueta vàreu vendre encenedors.

A.- Sí, en eixe moment només ens coneixien al poble i ens vam inventar una espècie de “verkami”. Gràcies a això vam comprar una targeta de so i un micròfon. La cabina de gravació era un micro al mig i dues persones subjectant un matalàs a un costat i l’altre.

CC.- Al disc parleu de festa, del grup, la crítica al sistema o dels reptes de la generació jove. Quina relació guarden les cançons del disc amb la idea d’un fil que reforça la vora d’una tela, el voraviu?

A.- La idea del fil lliga amb un mite grec de tres dones que filaven el fil de la teua vida (Les Moires), qui decidien quan començava i quan acabava. El fil seria la vida. Un clar exemple és la cançó de ‘Fills del fil‘.

CC.- És molt generacional eixa cançó, no?

A.- Sí, la primera estrofa parla dels nostres pares, del camí que ells van fer. Les hores extres a les fàbriques, que a un pare li pagaren més que a una mare per ser home. Per això a la segona estrofa parlem de nosaltres, quan hem decidit reprendre el fil de la generació d’abans i continuar el seu llegat.

CC.- Per això allò de “trencarem la por que ens ha vestit”.

A.- Tota la “merda” que s’ha menjat la generació d’abans, ara l’encararem nosaltres. La resistència continua amb nosaltres.

CC.- ‘Fills del fil’ té una forta relació amb ‘Fragments‘.

A.- Continuem amb la idea de “refer” després de canvi generacional. ‘Fragments’ està basada en la teoria post-moderna d’un sociòleg del nord d’Europa, Zygmunt Bauman. El sociòleg bàsicament parla de la “Teoria de la Fragmentació”. La vida que vivim és immediatesa, rapidesa, tot comença i s’acaba el mateix dia. La vida s’entèn com a fragments, com a coses soltes quan en realitat és un tot. La cançó pretén dir això: “Ara que tot s’està acabant, que tot s’està desfent, la vida apreta i estaca les dents”.

CC.- No he aconseguit entendre què conta ‘La sola del viatger‘.

A.- Parlem de les persones grans com a viatgers que tenen les soles de les sabates desgastades per haver caminat tant. La tornada de la cançó diu “demane paciència, no penseu que ja he marxat, perquè no veja el món amb color” que és com dir “ja m’he fet gran però no penseu que no valc per a res perquè tinc moltes històries dins que serveien”. Això també és una de les coses que li passa a la  nostra generació. Pensem que la joventut és eterna i tenim uns grans mestres sense carrera qui ens poden ensenyar molt, la gent major.

CC.- Heu gravat ‘Germanor’ amb membres d’Obrint Pas (Miquel Gronés, Miquel Ramos i Xavi Sarrià), són els vostres referents. Què vos diuen sobre el grup i el disc?

A.- Ens van donar les gràcies per en recordar-nos de la gent que s’havia “jubilat” (riu). Estan contents de vore que hi ha un relleu, tot i que nosaltres no som ningú per a dir que si som un bon o mal relleu. La llavoreta que ells han plantat, creix.

CC.- Quan vos escolte, el primer que em ve a la ment és el so de la Gossa Sorda. Quan vos ho diuen o vos ho poden arribar a dir, vos agrada?

A.- Agrada i no agrada. Quan et diuen coses com estes se’t fa el cul gran. No crec que ens hem de prendre a mal que ens diguen que sonem a això. Al contrari, si t’ho diuen és perquè transmets alguna cosa. La Gossa i Obrint Pas transmeten.

CC.- I perquè aconseguiu bon so, harmonia.

A.- Potser allò que marca la diferència entre Voraviu i Vestits amb paraules noves és precisament que amb el segon disc hem aconseguit eixa harmonia que dius. Hi ha tres veus a les tornades, hi ha cors a totes les cançons, cantades a dos veus. Ens hem centrat en harmonitzar en la part vocal.

CC.- Sou de Biar, un poble de més de 3.000 habitants, sou l’únic grup de la localitat?

A.- Sembla mentida que un poble tant xicotet tinga tants grups. Hi ha un altre grup que es deia Los Sinsentido, ara es diu Cero, i fan música indie. Comparteixen membres amb nosaltres. Un altre que es deia El Gos Musaranya, els quals ara estan un poc en el corredor de la mort i amb qui compartim també membres. Ara també hi ha un altre grup nou, Farfulla, format per xavals molt joves, d’uns 17 i 18 anys. Hi ha planter al poble. Va haver una forta crescuda en número de grups però ara pareix que s’ha parat. Al poble la gent també es va volcar molt amb nosaltres, pel concert de presentació al Biar Fest del 2 de juliol passat. En la fireta de Biar de la setmana passada vam posar la paradeta i la gent es va posar a comprar samarretes com si s’acabara el món. Pots ser tot allò internacional que vulgues partint d’un poblet del sud d’Alacant.

CC.- I no hi ha grups de dones?

A.- No. Et posaré un exmple. Ens va costar molt trobar algú que tocara el piano, sembla que siga un instrument maleït per al rock, costa molt trobar-ne. finalment vam tindre una teclista de Banyeres de Mariola, però va durar 2 concerts. Els seus pares li van dir que “a un grup amb tant de tio, no”. Per rols o per falta de tradició, de moment, no tenim a cap companya amb nosaltres.

CC.- Vaja…

A.- Però per destacar allò positiu, a Banyeres tenim el grup Inèrcia on la seua bateria és una dona. De la mateixa manera que trobem casos com la teclista n’hi ha d’exemples que demostren tot el contrari. Al primer disc, per exemple, vam tenir la col·laboració d’una de les veus més il·lustres de la zona, la de Flora, d’El Diluvi.

CC.- És el tema ‘Esminze’ una cançó que a la vegada resumeix totes les cançons del disc?

A.- Efectivament.

CC.- Qui l’ha escrita?

A.- Doncs mira, jo. Les lletres les hem fet entre l’altre vocalista, Mani, i jo. Volíem fer una cançó per a posar al final dels concerts, un tema ballable i fresc, amb aires de rocksteady. Tant a Sam com a nosaltres ens va agradar molt i la posarem al disc també. Hem clavat tota la nostra història de Voraviu en eixa cançó.

CC.- Què significa la paraula “esminze”? L’he buscat i no hi ha cap referència.

A.- (riu) “Esminze” significa una falta de respecte. Si tu em dius “què és esminze?”, jo responc, per exemple, “doncs catorze periodistes sense títol i tu, quinze”.

CC.- Eixa paraula només la coneixeu vosaltres a nivell local?

A.- L’hem escoltat al poble, sí. Quan saps que algu no coneix el seu significat, la dius i llavors és quan et pregunten “què és esminze?”, “catorze el que siga i tu, quinze”. Ens va agradar titular la cançó així perquè ens resumia, i més nostre que l’expressió “esminze”…

CC.- És pessimista o optimista el vostre nou disc?

A.- Jo diria que intenta ser una càmera de fotos. Són 11 fotos diferents. Escoltar ‘Esminze’ és alegria i, en canvi, ‘Fragments’ no. Voraviu seria les coses bones però també la part de resistència contra tot allò roïn. És una barreja, com la vida mateixa. Si ens hem de quedar amb un missatge, que siga sempre el de l’optimisme. El pessimisme és una realitat, però és allò contra el que busquem viure.

CC.- ‘Somrient‘ és optimista…

A.- Al primer disc hi ha un tema que es diu ‘Somriu’, és com una ordre. A Voraviu ja no hi ha ordre i és “somrient”, ja estem somrient. Canta al fet que ens hem fet majors amb este disc i a les cançons que ens han fet caminar estos anys.

CC.- No estar a una gran ciutat, dificulta tancar concerts?

A.- Com tot. Les societats estan organitzades entorn a una gran capital. No estar en eixe cercle no és que perjudique, senzillament no ens beneficia. Lamentar-se no val per a res. El Diluvi són de Castalla i mira la gira que fan. Dóna igual d’on siga un grup, ha de donar igual, però és cert que no podem tindre un país que siga només “València”. Descentralitzar forma part de la cultura de País.