Ainoa Ferrer: “Els micromasclismes també estan presents al rock”

ainoa ferrer

Després de 10 anys de constituir-se entre pati i pati de l’institut, Tirant Lo Rock continua ben actiu. Els agrada evolucionar musicalment, i això és el que els empenta. Entrevistem Ainoa Ferrer, qui lidera la banda vilarealenca, l’excepcionalitat del grup fa d’ella una mena de Liv Jagrell a la valenciana, però, amb vernís de Marea o Berri Txarrak. Són l’únic grup de rock de l’escena en valencià on, que sapiguem, la veu cantant la porta una dona. Tirant Lo Rock acaba de publicar tercer disc, Massa Cops (2015), enregistrat i mesclat per Sam Ferrer als WZ Estudi de Borriol. És un disc que continua amb el tarannà de Silencis (2014), però, etziba un so més greu i hardcore. Amb Massa cops han comptat amb la producció de Pedro Martínez, veu de la banda punk-rock El Último Ke Zierre, amb qui, assegura Ainoa, han aprés molt a nivell tècnic. Ara mateix presenten el seu nou treball per diverses sales i concerts i la pròxima rascada de guitarra la faran el 5 de desembre a la Sala Gossip de Vila-real.

12111987_785303461581123_2568211402076325784_nQuin és el missatge o el tarannà que li heu volgut donar a Massa Cops?

Tirant Lo Rock sempre hem sigut un grup reivindicatius, això ha sigut una base en les lletres dels tres discos que hem publicat. Sempre parlem del que ens preocupa, d’allò que ens agrada i no ens agrada de la societat. En este disc parlem de temes diversos, però també hem tocat l’emoció, les temàtiques de carácter més personal com la lluita contra el càncer.

De fet en el videoclip de ‘Nostàlgia’ podem veure escenes clares sobre eixos problemes, com l’addicció a la droga o la bulímia, que fins el moment no ho hem vist tractats en l’escena

La lletra d’eixa cançó en el videoclip volíem donar eixa imatge de les diferents problemàtiques i com eixir d’elles. Una d’elles sí que és la bulímia que és un tema zero tractat, també mostrem el problema dels nini’s, l’atur, l’obesitat. Són tots els problemes que es troba una persona corrent, el que ens pot arribar a preocupar a qualsevol de nosaltres, per això ho incloguem a les lletres..

De fet el consell que doneu a ‘Nostàlgia’ per eixir d’eixes adversitats que has dit és la frase “trenca amb la nostàlgia que t’està frenant”.

Sí, sí. De fet en el videoclip ixen 8 persones, 8 històries que mostren distintes problemàtiques i al final del clip es veu com trenquen amb això: tirar la botella d’alcohol o la droga i, en el cas de la bulímia, trencar l’espill. En definitiva, en eixa cançó volem dir que hem de trencar amb la por radicalment.

I en ‘Histèria Col·lectiva’ feu una crítica a la doctrina del shock.

Totalment cert, és això. La doctrina del shock, la por és una manera de tenir-nos controlats i justificar accions, per exemple.

Este últim disc ha generat un feedback molt major, no?

Sí, però ho hem apercebut sobretot a les xarxes socials. Encara no podem valorar ben bé la resposta als concerts, només hem tingut un concert de presentació, però, no ho podem valorar del tot eixe feedback. 

Dissabte passat el Casal Popular de Vila-real va patir un atac feixista, vau denunciar-ho a twitter, què recordes d’eixe moment?

Ho vam viure amb por. Jo no estava, però sí hi era el baixista del grup. Jo tornava d’estudiar de València i en arribar ja havia passat tot perquè l’atac durà 2 minuts, però pel que m’han contat els 5 companys que hi eren quan passà, van venir 8 energúmens d’ultradreta, nazis i ho trencaren tot. Sense dir paraula van començar a destrossar el local, a un companys li van fer mal al cap, no va ser gran cosa i vam haver d’anar a urgències. Després vam dir que ens hauríem de organitzar per decidir com respondre, cap agressió sense resposta,no poden quedar impunes aquestes coses. Ho denunciarem. Ja vam cridar la Policia Nacional però ens va dir que bé, que no era res, que si passava alguna cosa més que tornarem a telefonar, i bé, llavors què tenim que esperar que a algú li trenquen la crisma de veritat?

Quin és el vincle que teniu amb eixe Casal?

Personal, 4 dels 5 integrants del grup, o bé som part organitzativa del casal, com Pablo i jo que estem a l’assemblea, o bé són usuaris habituals.

No hi ha cap “banda punkarra”, com va dir Amàlia Garrigós en un twit, “que estiga liderada per una dona”…

Cert, a l’escena en valencià no. No en conec cap altre cas. A Inèrcia, però, la bateria és una dona, Patri Montava, i també n’hi ha en altres estils com el rap amb les xiques de Pupil·les Dilatives.

ainoa ferrer

A què creus que es deu que no hi haja eixe equilibri de gènere?

Jo crec que es deu a què el patriarcat està també dins de la música, en tots els àmbits, de fet. En un estil on no n’hi ha presència, doncs no hi ha referents per a altres dones que podrien veure’s atretes per cantar i liderar una banda de rock. El pop és un estil on hi ha moltes més dones, el rock, en canvi, està molt més masculintzats i una dona té molta més pressió a través dels micromasclismes. No és fàcil estar ahí i aguantar eh, has de tenir-ho clar. El rock està associat a nivell vocal a la masculina.

I crítiques per part de qui i de quina forma?

Bé, he de dir que de part del grup, cap ni una, sóc una més. Però sí n’h rebut de part de fora. Per exemple fa anys teníem una associació de grups, jo era la única dona que anava allí i ho feia específicament perquè sabia que era la única dona que hi hauria. Encara que la reunió em vinguera malament, allà estava. En arribar notava que els cercles se’m tancaven, al principi quan arribava a les reunions, saludava i no trobava una resposta per la seua part o bé era una salutació d’estranyesa. Quan arribava un altre company xic, sí el saludaven diferent. Sé que ens poden dir feminazis, però la veritat és que eixes xicotetes actituds, tot i que no són intencionades, són micromasclismes.

Resulta curiós perquè l’entorn musical integra valors com el feminisme.

Clar, però és que el masclisme està molt mal vist en tots els àmbits i ningú vol dir que és ho és. Si preguntes a la gent si és masclista et respondran que no. Però el masclisme està en el subconscient de moltes persones sense que ho sapiguen, està integrat d’alguna forma en els valors socials actuals. Però el masclisme no es mesura en el quant de masclista digues que eres, es demostra en les conductes. Si eixes actituds no existiren hauríem acabat amb el masclisme i no és així, està ben present.

Tens algún referent femení del rock?

Sí, a Zuriñe Hidalgo que també lidera Hesian, una banda de rock del País Basc. O algunes bandes sueques integrades per dones, i també he escoltat molt a Andrea Rosselló,  d’Agraviats, m’agrada molt la seua veu. Però tampoc hi ha molta varietat de referents per escollir, pel que diem d’aquest desequilibri de gènere.

 

L'altaveu.cat utilitza cookies (galetes) per oferir-te una millor experiència. Clicant "Accepto", consenteixes l'ús de galetes al teu dispositiu tal i com descrivim a la nostra política de cookies.